Caminant de nit
pels carrers de Barcelona, o de dia, entremig de moltíssima gentada... veient dolçor
i complicitats i secrets. Gestos tendres que semblen infinits en mans de dos
còmplices. Anhels i sospirs oblidats, guardats en un calaix que s’està tornant
grisós, que havia sigut terriblement exultant fins i tot en moments de
trencadissa...
Mirada, mirada als
dies d’estiu que han quedat enrere, que no han gaudit de les espurnes com feien
anys passats. Pobres els meus dies que han patit i han madurat, que han
acomiadat i que ara tornen a començar, com tantes altres vegades.
Fantasies subtils
i respirades, alenades entre cotons. Sentits extrems. La sensació insuperable d’estimar
i sentir-se estimat. Dits entrellaçats i distàncies diminutes que només fan que
atansar-se, ràpides, per no perdre’s, ni que sigui per una mil·lèsima, un tacte
tendre i correspòs.
