Tornant d’uns dies de muntanya amb una connexió social quasi
inexistent, tenia ganes d’escriure… Però he pensat més que no pas exterioritzat…
Mirant per la finestra del cotxe era fosc i començava a ploure, m’he posat una llista de música que tinc més que avorrida i pensava que més enllà d’on era jo hi havia
una immensitat inabastable: milers de racons, experiències esperant ser viscudes i moltíssimes persones a les que conèixer...
Quin món més gran per una cosa tan petita, però no insignificant...
Com quan vaig caminar entre el congost... dues enormes
parets de pedra que després d’anys i anys de canvis estan separades per un
rierol. Dues enormes i impressionants muntanyes que semblava que s’anessin a
fer un petó, com l’anhel d’una abraçada. I allà entremig d’un intent d’atansar-se
i fondre’s hi era jo, veient-me diminuta i sense força davant d’aquell
espectacle sòlid i a l’hora tan i tan dòcil...
Quin món més gran... Jo el vull tastar, tot sencer...
 |
| Magnífic |
Magnífic no només el racó que has fotografiat... Magnífic també el que has descrit! Genial
ResponEliminasempre tant tant tant tant... :)
EliminaJo també penso molts cops que el món està ple de sorpreses esperant ser descobertes per mi... però en realitat tothom ho hauria de pensar, perque realment es així. Em quedo amb la última frase.
ResponEliminaCrec que sempre hem de mirar fins i tot més enllà de l'horitzó...
EliminaSorpreses, moltes sorpreses, algunes bones i altres no tant, de vegades em pregunte que és el que m'agrada, si la sorpresa o el instant just abans de descobrir-la...
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu blog, passaré per ací quan tinga un poc més de temps!
Moltes gràcies! Ens llegim! ;)
EliminaÉs difícil provar tot el món, però no impossible. Igual amb ajuda d'unes bones sabatilles i una motxilla gran aconsegueixes el teu objectiu.
ResponEliminaSort i petons!
I sense oblidar un quadern i un bol·lígraf! :)
Elimina