El testimoni d'una història d'amor i un malson

Charlotte Valandrey: “El meu nou cor em va omplir la vida de malsons”

Tinc 43 anys. Vaig néixer i visc a París. Divorciada, busco l’amor. Tinc una filla de 12 anys. Els polítics no són propers a la gent, i no és fàcil donar solucions quan no es viu tocant de peus a terra. El seu afany recaptatori és excessiu.

Què creu que la va salvar? L’amor i l’autoestima construïda gràcies a l’afecte que vaig rebre dels meus pares i després d’alguns homes que han desafiat el perill de la sida per estar amb mi. Tenia 18 anys i estava a dalt de tot. M’havien concedit un Ós de Plata a Berlín i era nominada als Cesar per Rouge baiser. Era l’any 1987, els metges em van donar sis mesos de vida (normalment els falta molta psicologia), però vaig optar pel “tot anirà bé”.

I va anar bé? Vaig viure deu anys sense problemes físics, el temps necessari perquè la ciència descobrís la triteràpia, i crec que l’hi dec perquè mentalment estava forta, no em vaig enfonsar.

Guarda rancúnia? Em vaig enamorar d’un rocker, va ser una història de joventut. Em va deixar. Després va morir. La gent jove ha de saber que n’hi ha prou amb una nit d’amor per encomanar-te.

Li va fer mal ser a dalt de tot tan jove? Tenia un agent, però jo prenia gran part de les decisions i vaig cometre uns quants errors. El pitjor va ser dir a Jean-Claude Brisseau que era seropositiva. Anava a ser la protagonista de Noce blanche i em va rescindir el contracte. Aquesta pel·lícula va llançar a la fama l’actriu Vanessa Paradis.

Això fa pupa. Res comparat amb els estralls de la medicació, els vòmits, veure com canvia el teu cos, com s’infla i s’afluixa. El meu cor no ho va resistir i vaig tenir dos infarts, i finalment un trasplantament als 34 anys.

Què en sap, de la memòria cel·lular? L’he experimentat. Arran del trasplantament em van canviar els gustos i vaig començar a tenir un malson recurrent, cada vegada més precís, més detallat.

Què somiava? Un accident de cotxe, però no era jo qui conduïa, era una altra dona jove. Plovia molt, ella tenia sang per tot el cos i al costat d’ella hi havia un nadó. Corria. Sempre em despertava just abans del xoc.

Què li deien els metges i els psicòlegs? Que era normal, que tots els cors que s’utilitzen per a trasplantament són d’accidents i que el meu subconscient ho sabia. Per oblidar-me’n una mica me’n vaig anar amb una amiga a l’Índia. Vam anar al Taj Mahal i vaig tenir un déjà vu: sabia on era tot i vaig sentir que havia estat allà bojament enamorada.

Va buscar la identitat del seu donant? Sí, però són dades molt protegides. Al cap d’un temps em vaig enamorar bojament d’un admirador i els malsons van parar. Vam viure una història d’amor preciosa fins que al cap d’un any vaig tenir una premonició claríssima.

...? A casa seva hi havia un secreter sempre tancat i vaig saber que l’havia d’obrir. Vaig descobrir que ell era el marit de la dona que m’havia donat el cor, que la nit de l’accident plovia, que estava embarassada i que corria a l’hospital perquè perdia sang.

Increïble. També vaig saber que es van conèixer a l’Índia i que en Yann es va declarar al Taj Mahal.

És possible reconduir una relació després d’un xoc com aquest? Ens vam separar. En Yann se’n va anar a treballar fora, però em continuava enviant cartes d’amor i jo vaig continuar estimant-lo. Dos anys després vam reprendre la relació, però jo estava en guàrdia, no aconseguia donar-m’hi al cent per cent. Em vaig adonar que ell no havia acabat de fer el dol per la mort de la seva dona i vam trencar definitivament després d’un any en què hi va haver moments fantàstics.

És possible perdonar aquest engany? N’hi ha prou amb comprendre que quan es dóna un òrgan d’una persona estimada se’l vulgui veure reviure en una altra persona.

Per què creu que es van aturar els malsons quan va conèixer en Yann? No en tinc una explicació, possiblement les cèl·lules tenen memòria, per què no?... Potser aquesta part seva que vivia en mi volia que ens coneguéssim i que estiguéssim junts, perquè si ell no m’hagués buscat ho hauria fet jo. D’això n’estic segura.

Ha fet les paus amb el seu cor? Sí, avui sé que ve d’una bona persona que m’ha donat l’opció de continuar viva.

Què ha après de l’amor? Sovint m’ha decebut, però de la decepció no se’n treu res de bo. L’amor de parella et dóna una energia que és irreemplaçable, i perquè funcioni és imprescindible l’amor a la vida.

Ha tingut por de morir? Només una vegada, quan vaig tenir un infart el 2008, però fins aleshores no havia pensat mai en la mort. Em van dir que era probable el rebuig, però m’hi vaig negar, vaig començar a fer esport i tot el que vaig poder per sobreviure.

El pensament positiu no sempre funciona. A mi m’ha funcionat, però no es canvia de la nit al dia. Cal obstinar-se, dedicar-hi temps.

Què és el millor que li ha passat? La meva filla i ajudar amb els meus llibres. Crec que he aconseguit transmetre un missatge d’esperança. He rebut cartes de persones malaltes que han estat a punt de llançar la tovallola, però que com jo van decidir continuar endavant. En la vida no tot pot ser foscor, sempre acaba sortint el sol.

Li hauran arribat moltes històries referents a la memòria cel·lular. Moltíssimes, però vull deixar el tema de banda per poder continuar la meva vida.

Publicat a La Vanguardia.