Aferrats a una abraçada per sobreviure al vertigen. Al voltant ja és de nit i comença a fer fred. La foscor ha quedat retratada i no pot ser tot més real ni més complex ni més imparable... I mentre atures l’instint, el cap embogeix, les mans el busquen... i hi és, darrera un vitrall fi... molt i molt fi... I vas sentint les mil veus que et ressonen des de fa dies. Sort del fre d’emergència i d’una mínima part de consciència que encara es mantenia a l’ambient, penjant del fanal... I mentre intentem desfer-nos d’espases i parets, les busques desapareixen i el vent es talla... Els batecs es van desfent i em ve al cap la frase que mai vull recordar per poder sentir-la amb la seva veu...
No trobo el pany, ni la sortida. Ni el valor, ni la decència per seguir per aquest camí. Fins ara no m’havia adonat com els demés em condicionen la vida. És el moment de canviar-ho, però sé que aquesta no és la millor manera de fer-ho...
De vegades cal obrir els ulls i no deixar que et condicioni ningú més. Cal que emprenguis el teu camí i busquis la teva felicitat, no la dels altres.
ResponEliminaEndavant!
els teus consells sempre acaben sent els que tenen raó...
Elimina"Gaudeix de cada moment com si hagués de ser l'últim, però recorda: "Els vaixells estan més segurs al port, però no van ser construïts per això." (30/5/12)
MOLT MOLT GRAN. És un plaer compartir tot això amb tu...
La trobarás, no hi ha pressa.
ResponEliminaPetons!!