La mà glaçada

Pors, dubtes. Estancada allà on sempre. Amb direcció al mai vist. Dies buits, plens de res. Costums pessimistes que no porten enlloc, que m’agafen de la mà i no em deixen córrer, ni cridar. Segueixo immòbil davant de la meva història, veient com passa fugaç. Se m’emportarà? S’atura, em parla, promet desitjos i alegries. Promet amors. Desenganys? Trencadisses? M’ensenya un mirall.

-Reconeixes aquest reflex?

Perduda, amb la mirada borrosa, intento descobrir aquest dibuix, una cara molt blanca amb un gest trist, sense ànim per somriure. No em surt la veu per respondre.  

-No et reconeixes?

Que se n’ha fet de mi, de les galtes vermelles i els ulls brillants. De les dents blanques que lluïen en els dies foscos.

Em neix un fil de veu raspera, apagada.

·Què m’està passant?

Amb la mà glaçada m’aixeca la barbeta i jo segueixo assentada al terra sense esma per moure’m.

-T’estàs perdent... I em perdràs a mi si no lluites...

Què està dient... No entenc res. El cap se m’atura.

·Jo no...

Sense força.

·És massa tard?

-No t’amoïnis, encara hi ets a temps.

·Ajuda’m...

Necessito els meus records, els meus detalls, les meves aventures. L’amor. Un protagonista que em segueixi, que no m’abandoni.

-Has d’avançar sola. T’acompanyo en el teu camí, però no puc canviar el curs de les coses. Jo relataré les teves caigudes però mai podré dibuixar-les. No puc prendre partida de res. Sóc aquí per viure-ho, per recordar-te cada dia qui ets, d’on vens, qui has estat, qui ets... Qui vols ser, qui seràs, ho has d’escriure tu sola...

Avançar, sola. Qui sóc... Qui sóc? Seré?

S’esvaeix.

·Vull temps...

-Dins teu, treu-lo i no deixis de viure’l. Aprofita’l a cada instant. Jo seguiré amb tu, seré aquí encara que no em sentis, t’explicaré els teus dies, per fer que la memòria no et falli. Aixeca’t i segueix...

·No...puc.

-Ja t’he fet memòria. La feina que queda és teva.

Em passa la mà pels cabells i m’estremeixo. Noto escalfor a les mans i em puja per l’esquena.

Els llums s’encenen.

Segueixo enmig de l’escenari sense moure’m... Però les cames em responen i amb els dits m’espolso els cabells, me’ls pentino.

Estic dempeus però el focus no em deixa veure res. Estic sola? Sento respiracions a prop, però ningú diu res.

M’han vist caure?

M’han vist aixecar-me.

Agafant força per seguir amb la meva història...