Pujo al cotxe i un sospir m’atabala i tinc un nus al coll
que fa dies que m’acompanya. Encenc les llums i començo a deambular amb el cap
recolzat enrere, amb les cames entumides i els ulls que se’m van aclucant. Tot
a fora és negre i el meu cap divaga i es perd entre un cúmul de no-res que no
em porta enlloc... i penso en el fragment que acabo de llegir. En com dibuixa l’ombra
dels meus últims dies...
"Des del passat remot fins al futur ignorat la meva ment s’apropia
frenèticament pels confins del temps, abordant dotzenes d’idees per minut sense
control ni disciplina. Això en si no suposa necessàriament un problema; el
problema és l’estat d’ànim que acompanya al pensament. Les idees alegres em
posen de bon humor, però de cop torno a la preocupació obsessiva i espatllo el
tema; i llavors recordo un moment d’indignació i torno a tenir calor i em
cabrejo; però llavors la meva ment decideix que és un bon moment per
compadir-se i em sento sola una altra vegada. Al cap i a la fi som el que
pensem. Els sentiments són esclaus dels pensaments i un és esclau dels seus
sentiments..."
(Come, reza, ama – Elizabeth Gilbert)
vaig veure la película el dissabte! moltes veritats!!:)
ResponElimina