Ment apropiada

Pujo al cotxe i un sospir m’atabala i tinc un nus al coll que fa dies que m’acompanya. Encenc les llums i començo a deambular amb el cap recolzat enrere, amb les cames entumides i els ulls que se’m van aclucant. Tot a fora és negre i el meu cap divaga i es perd entre un cúmul de no-res que no em porta enlloc... i penso en el fragment que acabo de llegir. En com dibuixa l’ombra dels meus últims dies...

"Des del passat remot fins al futur ignorat la meva ment s’apropia frenèticament pels confins del temps, abordant dotzenes d’idees per minut sense control ni disciplina. Això en si no suposa necessàriament un problema; el problema és l’estat d’ànim que acompanya al pensament. Les idees alegres em posen de bon humor, però de cop torno a la preocupació obsessiva i espatllo el tema; i llavors recordo un moment d’indignació i torno a tenir calor i em cabrejo; però llavors la meva ment decideix que és un bon moment per compadir-se i em sento sola una altra vegada. Al cap i a la fi som el que pensem. Els sentiments són esclaus dels pensaments i un és esclau dels seus sentiments..."

(Come, reza, ama – Elizabeth Gilbert)