F.I.M.E.

Visc amb el cor trencat. Ja ho dic en veu alta. El meu subconscient actua sota aquesta trencadissa, m’atura i a l’hora em porta a un futur fatalista en matèria d’amors. L’única sort que tinc és la d’haver-me tret del cap el culpable d’aquesta –la meva- gran veritat.

Perquè és cert que m’atabala només la idea d’implicar el cor. També és cert que aquella època em condiciona des de llavors, així va ser, però he aprés a conviure-hi, com el que aprèn dels errors i viu rectificant. I sóc feliç. Després de moltes línies tristes, de mirades apagades i de records incansables visc tranquil·la; m’he posat un rotlle de celo a la butxaca i el vaig canviant de tant en tant.

És cert que m’atanso a aquest escut per evitar els cors que m’envolten, que sempre fa que el meu cap vagi més enllà que el meu cos; però només en algunes ocasions.

Perquè és cert que, alhora m’aterra i alhora m’apassiona una història d’amor infinita, intensa. Perquè vaig creure que mai s’acabaria però no va arribar a ser una realitat completa, es va quedar en un somni compartit.

[....]

Hi ha moments, persones, circumstàncies, que fan que una canviï i a mi em va caure una pedra al cap que fa vacil·lar els batecs del meu cor des de fa tres anys.

Vaig donar el meu cor i la meva ànima i me les van llançar a l’esquena masegades i sense vida quan menys m’ho esperava.

[...]

Accepto la meva condició de feblesa i de limitació. Potser no és per sempre. Però sento el meu cor que de tant en tant fa saltar l’alarma de cautela i no puc fer veure que no hi és; sé tirar endavant així. Ho suporto.

Potser no visc somrient per l’amor d’un cor que m’estima, ni per entregar el meu cor a algú, però si per viure la resta de la vida i per ara, ja és suficient...

2008