“Perdona’m.”
Cada
vegada em sorprèn més la força de les paraules.
Tinc una proposta per demostrar-t’ho.
Llegeix i digues:
Perdona’m.
Ara tanca els ulls a poc a poc. Mantén-los aclucats.
Agafa aire durant 3 segons.
Digues:
Perdona’m.
Noto una batzegada al pit, com si l’última lletra s’emportés
un trosset de la meva ànima. Una paraula que pronunciada interiorment
impressiona, i que dita en veu baixa, com si fos el sospir d’un secret, et
deixa sense alè...
Amb les
mans càlides em té agafada pels canells.
Amb el cap
cot només aixeca la mirada.
Segueixo el rastre dels seus ulls
en la direcció contrària i llegeixo els seus llavis.
Perdona’m.
La veu se’m trenca en intentar dir-ho en veu alta...
La veritat és que impresiona molt. Tot i així hi ha vegades que no agrada escoltar-la, per les raons per les quals s'ha de dir o escoltar. Però és cert que s'hauria d'aprendre a dir-la més.
ResponEliminaMolt dolç el post, com tots els que escrius :-) Petons!!