“Com més creixi la injustícia més grans seran les nostres ganes de lluitar”

No m’agrada la paraula costum. Quan una cosa que t’agrada es converteix en un costum injust és encara pitjor.

Campionat de patinatge artístic de Grups Show. Són infinites les opinions i les valoracions que pot fer un jutge, però quan hi ha unes normes establertes, les impressions possibles es limiten. Què passa quan s’obvia un reglament en la puntuació d’un grup show?

No sé que deuen pensar el jutges, quins motius tenen per actuar d’aquesta manera, il·legal, fent cas omís a les lleis establertes. Em passen pel cap moltes preguntes... Realment s’estimen el patinatge o senzillament, el valoren? Cometent les injustícies que es veuen any rere any crec que els importa ben poc a tots, tant als directius de les federacions com als mateixos jutges. Algú els hauria de fer veure que no tenen a les seves mans els interessos dels clubs ni de les territorials, sinó que estan jugant amb l’esforç diari de centenars de patinadors i patinadores, amb les seves vides i les seves il·lusions, deixant de banda l’elevada despesa econòmica que suposa aquesta dedicació. S’adona senyor jutge que està fent miques hores de feina? Que està esquinçant somnis? Hi ha coses que no entenc. Quins interessos hi ha darrera de les puntuacions? Perquè cada any es repeteixen els mateixos resultats? Perquè els nous equips i els que tenen menys renom no tenen igualtat amb la resta? Perquè no es potencia la varietat d’equips catalans?

És una llàstima que gent sense escrúpols tingui el poder de moure els fils d’aquest esport a nivell català. És una llàstima que no s’estimin el patinatge ni una milionèsima part del que se l’estimen les patinadores i patinadors, com també ho és entrar a pista sabent que després de 5 minuts de coreografia s’acaba la feina de tot un any i que no arribaràs més lluny.

És lamentable veure que al campionat català has passat la mà per la cara als equips que estaven per davant teu a la competició de la teva territorial, però m’encantaria veure’ls-hi l’expressió als jutges que ens van puntuar el passat mes de gener.

És molt dolorós haver de viure aquesta realitat i que això es converteixi en un costum.

La mà glaçada

Pors, dubtes. Estancada allà on sempre. Amb direcció al mai vist. Dies buits, plens de res. Costums pessimistes que no porten enlloc, que m’agafen de la mà i no em deixen córrer, ni cridar. Segueixo immòbil davant de la meva història, veient com passa fugaç. Se m’emportarà? S’atura, em parla, promet desitjos i alegries. Promet amors. Desenganys? Trencadisses? M’ensenya un mirall.

-Reconeixes aquest reflex?

Perduda, amb la mirada borrosa, intento descobrir aquest dibuix, una cara molt blanca amb un gest trist, sense ànim per somriure. No em surt la veu per respondre.  

-No et reconeixes?

Que se n’ha fet de mi, de les galtes vermelles i els ulls brillants. De les dents blanques que lluïen en els dies foscos.

Em neix un fil de veu raspera, apagada.

·Què m’està passant?

Amb la mà glaçada m’aixeca la barbeta i jo segueixo assentada al terra sense esma per moure’m.

-T’estàs perdent... I em perdràs a mi si no lluites...

Què està dient... No entenc res. El cap se m’atura.

·Jo no...

Sense força.

·És massa tard?

-No t’amoïnis, encara hi ets a temps.

·Ajuda’m...

Necessito els meus records, els meus detalls, les meves aventures. L’amor. Un protagonista que em segueixi, que no m’abandoni.

-Has d’avançar sola. T’acompanyo en el teu camí, però no puc canviar el curs de les coses. Jo relataré les teves caigudes però mai podré dibuixar-les. No puc prendre partida de res. Sóc aquí per viure-ho, per recordar-te cada dia qui ets, d’on vens, qui has estat, qui ets... Qui vols ser, qui seràs, ho has d’escriure tu sola...

Avançar, sola. Qui sóc... Qui sóc? Seré?

S’esvaeix.

·Vull temps...

-Dins teu, treu-lo i no deixis de viure’l. Aprofita’l a cada instant. Jo seguiré amb tu, seré aquí encara que no em sentis, t’explicaré els teus dies, per fer que la memòria no et falli. Aixeca’t i segueix...

·No...puc.

-Ja t’he fet memòria. La feina que queda és teva.

Em passa la mà pels cabells i m’estremeixo. Noto escalfor a les mans i em puja per l’esquena.

Els llums s’encenen.

Segueixo enmig de l’escenari sense moure’m... Però les cames em responen i amb els dits m’espolso els cabells, me’ls pentino.

Estic dempeus però el focus no em deixa veure res. Estic sola? Sento respiracions a prop, però ningú diu res.

M’han vist caure?

M’han vist aixecar-me.

Agafant força per seguir amb la meva història...