16 de desembre

Fortalesa i valentia són dues de les paraules que et defineixen. Avui fas 42 anys encara que no vulguis reconèixer-ho i t’agafis a l’excusa que et confonen amb la meva germana gran. I la veritat és que la gran majoria del temps ho sembles.

Em dones la vida i ets un dels meus pilars, no cal que ho digui. Tenim enganxades i això és el que realment ens fa estar unides.

Cançons enregistrades i nits sense dormir. Vacances i dies d’estudi. Plors i riures que dibuixen la meva història, que no tindria sentit sense la teva.

Gràcies per no enfonsar-te, per tirar de nosaltres quan ni tu tens força. Ets la nostra base i crec que mai no podrem agrair-t’ho el suficient.

Felicitats Mama. 

Incredulitat

Una jove afganesa és violada i després condemnada a presó. Quan he sentit això a les notícies no me’n sabia avenir. Penso en la desigualtat social que vivim aquí i ja em poso les mans al cap, però sentir una cosa així és esgarrifós i és gairebé impossible de creure.

L’altre dia ho parlava amb una amiga i és que, puc comprendre la diversitat de religions i de creences però el que mai podré acceptar, com a dona i com a ciutadana d’un món que tendeix a “evolucionar”, és el fanatisme que porta a accions desmesurades contra les dones i contra els drets humans reconeguts universalment que haurien de passar per sobre de qualsevol llibre sagrat o d’una ideologia per molt que hagi estat instaurada des de fa molts segles.

No puc comprendre les figures i les lacres retrògrades que encara contaminen el món i el desenvolupament social i ideològic que neix o es remodela amb les noves generacions. Potser la meva opinió també és fruit d’una mena d’estancament dins el rebuig a l’herència cultural i religiosa. Un bon debat ideològic i de renovació crítica.

La subhasta de la dignitat

Aquest matí estava llegint La Vanguardia quan he vist a les primeres pàgines un anunci de l’Agència Estatal d’Administració Tributària. A la imatge s’observa en lletra destacada “SUBHASTA”. Víctima de la ignorància em preguntava: això són embargaments, oi?. Una altra pregunta: Què deu pensar la gent que veu l’adreça de casa seva publicada al diari?

Tenia un cafè a la taula i se m’han girat les ganes de prendre-me’l. Com es pot arribar fins al punt de fer públic un embargament? Els qui es decideixen a posar-ho als mitjans de comunicació s’haurien de replantejar els seus valors ètics i morals i pensar en la sensibilitat dels propietaris dels immobles i de la gent que llegeix l’anunci. Aquest tipus d’accions són les que em porten a detestar una societat cada vegada més insensibilitzada i unes institucions que no mesuren els seus actes ni tenen en compte la crítica situació econòmica que està vivint la població. I sona a tòpic, però és la vertadera realitat i no podem fugir-ne.

Crec que hauríem de replantejar-nos seriosament molts dels criteris que es segueixen a l’hora d’informar de temes com aquests, que causen una molt mala impressió de les organitzacions que ho publiquen i també un ressò negatiu en el clima actual.

La llum de les nostres vides

La vida et regala moltes coses però tard o d’hora se les emporta sense que puguis fer-hi res.

Ens hem vist créixer jugant, rient, plorant, enfadant-nos, aprenent de tot el que se’ns presentava.

Recordo tantes coses gurdita... Quan em portaves una pinya perquè te la llencés i jo l’amagava fen-te parar boja. Quan ens venies a rebre amb el pèl del llom arrissat i movent la cua que semblava que t’anessis a trencar. Quan et menjaves qualsevol cosa que estigués al teu abast i havíem d’anar darrere teu per renyar-te. Quan venies per sota la taula a buscar un trosset de dinar o de sopar sense que ningú s’adonés. Encara no entenc com podies córrer tant ràpid, baixant de la muntanya i saltant pels camps, com les cabres, una imatge que tots tenim gravada. Tantes coses se’m venen al cap, tot de records que sempre portaré amb mi...

Pràcticament tota la vida amb nosaltres, hem gaudit i hem patit junts. Avui ha arribat el teu moment i hem hagut de deixar-te marxar perquè no seguissis patint i perquè tornessis a estar preparada per córrer per un lloc ple de camps d’herba alta, amb pinyes i premis, amb bombons, amb les pastanagues que tant t’agraden i també on hi ha gats als quals empaitar.

Ara només em queda agrair-te aquests 13 anys que ens has acompanyat, que ens has estimat i tot el que ens has ensenyat, els veritables valors de la fidelitat, l’amistat, l’amor i la comprensió. El coratge en els pitjors moments i la teva gran empatia amb la mita quan s’ha trobat malament. La fortalesa quan ni tu mateixa podies seguir. Gràcies Laa-Laa, bonica. Sempre et portarem amb nosaltres. Gaudeix i descansa tranquil·la allà on siguis, que de ben segur serà el paradís perquè te’l tens ben guanyat petita meva.

La llum s’ha apagat però el teló segueix entreobert, perquè el públic que hi resta recordi la gran obra de teatre que s’hi va representar. Has estat la millor companya durant aquesta part del viatge que tan debò no hagués acabat mai... T’estimo Laa-Laa. ♥

Os habéis equivocao

Sóc d'aquelles persones que no acostuma a conèixer en profunditat tot el que passa al món. No entenc d'economia i poc de política, dos dels temes que més s'han sentit durant els últims mesos aquí i arreu. Tampoc he participat mai activament en reclames públiques i multitudinàries. He fet les meves reflexions, he comentat i debatut en petit comitè però res més fora d'un àmbit reduït. I suposo que és per la por a ficar la pota que mai he estat present en manifestacions ni he seguit grans moviments. O potser perquè no m'havia fet meu el missatge que es defensava en un moment concret. Per no enganyar-me a mi mateixa defensant una idea que no coneixia i que no era part de mi.

Però hi ha molta gent que no presta atenció i es suma a un moviment per altres interessos. Interessos que desconec totalment.

Ahir tocades les 13h del migdia, un grup nombrós de persones s'atansava a plaça St. Jaume de Barcelona. Se'ls va sentir avançant per la Catedral i l'equip que estàvem desplaçats per cobrir les concentracions programades (i també les improvisades) vam córrer a preparar les càmeres i els micròfons per enregistrar tot el que s'acostava. Anaven amb dues grans pancartes i se'ls veia molt convençuts i atrevits, es menjaven el món, semblava. Es van arreplegar davant de l'Ajuntament de Barcelona davant les mirades perplexes de tots els que érem allí des de ben entrat el matí. La sorpresa no s'acabava aquí; el que duia el micròfon va entonar cants a favor de l'anticapitalisme i va amenaçar d'irrompre a la Generalitat, tot això assenyalant a l'Ajuntament de la capital catalana. Desordre i desconeixement, però per davant de tot perplexitat i incomprensió per part dels qui observàvem el panorama. Incredulitat. El noi que seguia amb el micròfon a la mà va demanar perdó entre riures i va seguir fent broma de la situació i de tot el que suposava la jornada que la resta de la gent estava defensant. Entre els capitosts d'aquest grup de manifestants, s'anaven fent comentaris que anaven des de "ostia tio que nos hemos equivocao, que aquí no es"  fins a "que coñazo vámonos a otro sitio, qué hacemos aquí?". Això últim és el que em preguntava jo en veure'ls allà plantats defensant qui sap què. Com a estudiant i com a patidora de les pujades de preu dels crèdits i de les reduccions de beques i de les greus retallades en ensenyament em vaig sentir avergonyida d'aquell grup que va anar allà únicament a fer soroll i a aprofitar el dia de festa per unir-se a la causa.

Per coses com aquestes no m'he sumat mai a una manifestació ni a una concentració com era el cas d'ahir a St. Jaume, perquè no m'encasellin dins aquesta part de joventut que no coneix res del que es cou al seu país i que no és conscient de la realitat i de la gravetat dels fets i les paraules que s'han d'anar a defensar. Hagués preferit no presenciar aquella situació, però aquestes coses ensenyen als qui encara ens queda molt per aprendre dels qui es creuen que ja ho tenen tot après.

#17N i els 365 dies de l'any

Demà ens espera una gran jornada i no només pel fet d’anar a cobrir la Vaga General, sinó pel que significa.

Sempre he pensat que les vagues no serveixen per res, i de fet ho segueixo pensant. Però sempre està bé sortir de la quotidianitat i demostrar que una part de la població no està d’acord amb la gestió. De fet, la cosa està cada vegada més negre vagis on vagis. Estudiïs, treballis o estiguis malalt.

Cada dia vivim amb les tisores darrera l’esquena i això s’ha d’acabar, perquè no és ni sa, ni sostenible, i molt menys ètic. Som conscients que estem en crisi, però el que no podem és viure cada vegada amb menys primordialitats mentre els nostres dirigents segueixen la seva vida com si res, amb els seus grans sous.

Per la part que més em toca, ho visc cada dia. Pocs professors, molts alumnes. Un gran nombre de persones, seguiment individualitzat quasi inexistent. Menys material i de qualitat qüestionable. Menys espai per més gent.

Estic a favor, doncs, que la gent es mobilitzi i es faci sentir, però qüestiono que serveixi d’alguna cosa. Perquè se’n farà cas omís, i seguirem dins la mateixa dinàmica de dictàmens extraordinaris i de ciutadania disconforme.

A part de la experiència que suposarà estar demà a plaça St. Jaume i plaça Universitat, espero gaudir d’una jornada pacífica on es transmeti, per davant de qualsevol altre missatge, el d’una població catalana que està farta de donar tant i que encara n’hi treguin més.

SEGUEIX EL MOVIMENT AL TWITTER:

@Uniprecaria

#17nUnipublica

#17N

#UniIndignada

#17nUnipublica

#prenlafacultat 

#vagaunis

El fin de una época

Gabilondo, Iñaki. El fin de una época. Sobre el oficio de contar las cosas. Colección Rilke; 182 pp; ISBN: 978-84-937707-4-7; Editoral Barril&Barral, 2011.

El fin de una época nace de la desaparición del canal CNN+ a finales de diciembre de 2010, en el que el autor del libro ocupaba el cargo de presentador del magacín informativo nocturno Hoy. Ya anunciada la gestión de compra de Cuatro por parte de Gestevisión Telecinco, el periodista abandonó la presentación y dirección de Noticias Cuatro a principios del mismo año. Con esto, Gabilondo presenta los cambios en el mundo de la comunicación que vienen dados por otros cambios a nivel nacional e internacional en el ámbito político, económico, social y de valores que bajo su rotunda afirmación azotan la profesión periodística así como la base establecida a lo largo de las últimas décadas de producción informativa y comunicativa. El periodista donostiarra acuna este libro en un género y estilo personal y divulgativo para dar a conocer sus vivencias como periodista, destacando su pasión por el oficio así como las grandes dificultades que forman parte del día a día y del futuro de los periodistas ya establecidos dentro del mundo profesional y también de los próximos comunicadores. Se trata de una reflexión y un análisis de más de 45 años de trayectoria periodística que quieren servir de ejemplo a las generaciones que se encuentran en medio del cambio comunicativo y de aquellas que empiezan a inmiscuirse dentro de la tarea periodística e informativa convulsa que se vive a nivel mundial.

El trabajo periodístico se configura siguiendo una estructura que recuerda a la de la columna vertebral, conformada por distintas zonas separadas según las funcionalidades y unidas por un mismo sentido: sustentar un peso. La región cervical transmite el trabajo de todo el eje y está encabezada por la filosofía de la actitud frente a la aptitud a la hora de valorar el trabajo de un periodista: el eslabón aniquilado por la sociedad de las dos últimas décadas. La actualidad, a día de hoy, reside en contar lo más impactante y lo que más conviene a la situación, usando la publicidad y la economía siendo el principal interés empresarial que recuerda al famoso Veni, vidi, vici de Julio César, lema con el cual se establece un paralelismo cuando emerge una noticia y se vende, sin ser tratada y entendida por el punto de transmisión a la sociedad. Como consecuencia, el protagonismo residirá en el periodista y no en lo que se disponga a contar. En este mismo punto es donde nace la usurpación de los personajes-protagonistas-representantes de la noticia que abandonan su posición de segunda voz para dar menos importancia a lo que se cuenta y más a quien lo está contando. Siguiendo, ahora con la relación cervical que protege los órganos principales, aparece la distancia, la herramienta que permite llegar al punto exacto de cercanía en el que se distinguirá el foco de atención, que siempre debería ser la información y no el exceso de poder del interlocutor. La conexión dorsal proporciona rigidez y protección, punto en el que se hallan la lucha y la provocación que desencadenan, más que respeto por el oficio, una infravaloración de la tarea y del que la desempeña. Esto repercute en la actitud, que encontrará una cuna en los gabinetes de comunicación, que proporcionando comodidad, alejarán al narrador de la realidad que debe contar. Esta mala gestión viene dada por la falta de inversión de las empresas y de la llegada de los freelance que significan, a su vez, la pérdida de la verdadera esencia periodística. Con todo llega la alteración de los puntos de vista, que siempre se ha afrontado como un enriquecimiento de la labor del comunicador, de cultivarse y generar dudas evitando la previsibilidad de sus opiniones. Esta barrera que actúa como las costillas para proteger lo más vital del cuerpo, perjudica, si se usa en exceso, la tarea que debe desarrollarse. Por otra parte está la zona lumbar que aún y ser robusta permite una flexión y una extensión beneficiosas para trabajar en conjunto y en cooperación, como el trabajo que se lleva a cabo con la ciudadanía haciendo uso de la herramienta de la proximidad y también de la colaboración con los equipos y con los mismos oyentes que participan en el acto comunicativo que son partes fundamentales del oficio. Sigue la parte sacra formada por cinco huesos que a lo largo del tiempo se fusionan para reducir la carga que debe soportar el conjunto de la columna, un símil de las relaciones que se establecen entre las diferentes culturas que nos llevan a relacionarnos con el resto de los países y a conocer todo lo que sucede fuera y como nos afecta. De este modo, llega la parte del cóccix la zona que actúa como punto de referencia aún y ser uno de los principales puntos de dolor de la vertebración. Es aquí donde aparecen los cambios de la profesión, donde parecen perderse los valores y los modelos que han brindado una larga época de esfuerzos por parte de los periodistas actualmente consagrados. Aun y las crisis, la ética perdurará bajo una capa de dolor y de pérdida de la razón del oficio, que tarde o temprano renacerá de este mismo punto crítico hasta volver a sus orígenes.

Encontramos en la obra de Gabilondo el retrato y la dinámica de un periodista que ha vivido grandes cambios en todos los ámbitos del país, así como su propio dibujo de la realidad que envuelve el oficio a día de hoy y un libro de instrucciones a seguir en una situación como la actual, donde la esencia del periodismo ha decaído hasta niveles inhóspitos. Con todo, es un modo de hacer un llamamiento a los presentes y futuros periodistas a seguir con ímpetu y decisión, a actuar bajo los modelos éticos y morales que forman parte de la base del periodismo que no están completamente destrozados, sino que precisan ser reflotados por una generación que dispone de capacidad suficiente para hacerlo, aunque la sociedad y el transcurso de las cosas lo dificulte. Así pues, no deja interrogantes en cuanto a su manera de ver el oficio que ha protagonizado su vida desde joven y usa las palabras y los ejemplos para crear motivación donde la comunidad ha dejado un panorama pesimista. Concluyendo, creo que estamos delante de un referente para todos aquellos que se dediquen o quieran dedicarse a la profesión periodística para entender la vertiente práctica y cotidiana del oficio así como para desvanecer dudas entre los demás lectores.

Mujer, periodista y roja.

Crec que era una necessitat personal parlar sobre el debat d'ahir enfocat a les eleccions bipartidistes que tindran lloc a Espanya el dia 20 de novembre.

Volia dir moltes coses que se'm van anar acudint durant tot el debat, durant els torns de paraula dels periodistes analistes i també durant tot el dia d'avui quan ho veia repetit a les notícies o quan en sentia parlar a la gent, uns amb més coherència/coneixement de causa que altres, però ben cert és que tothom té dret a dir la seva. I no vull dir que jo tingui ple coneixement de causa, ni molt menys.

En un to neutral (s'entén que ara no em decanto per cap dels dos participants) puc dir que va ser un debat amb preguntes i respostes pactades per ambdues parts implicades i diria que esperades per la gran majoria dels espectadors. Tan esperades com la manera d'actuar dels dos "oradors" i ho poso en cometes perquè (i crec que no cal ser un entès en comunicació per adonar-se) el cap de llista del Partit Popular només va fer ús de la tinta impresa en un pilot de fulls que tenia sobre la taula i no del sentit comú que tant reclamava al seu contrincant, o més que això, no feia ús de l'educació i la llarga preparació per al debat que, se suposa, deu haver rebut. Però bé, com moltes altres coses, és una suposició, com ho és el programa del mateix Rajoy i del seu partit, que aprofito per dir, va parlar i va ser apel·lat en tot moment com si ja estigués clar que serà qui governarà durant la pròxima legislatura. També podria tenir-se com una suposició. Amb tot, el senyor Rubalcaba per part del Partit Socialista, va tenir un paper inquisidor davant d'aquest tarannà. Clarament exasperat afusellava a preguntes a Rajoy que les esquivava sense miraments. Rubalcaba defensava un PSOE totalment desfet després de dues legislatures de crisi, que vaig trobar com bé he dit inquisidor, i en molts moments massa raspós i inclús de difícil digestió.

Les grans absències: immigració, ensenyament, terrorisme, política social i política internacional. Les grans incògnites de la nit. Immigració: que se’ns menja a tots en quan a drets i només fa que augmentar el pes dels deures. Ensenyament: l’educació no és futur, ni és feina, ni és solució per la crisi, no és inversió, ni cal sotmetre’s a revisió. Terrorisme: fa dues setmanes cap organització terrorista va fer cap comunicat. Política social: no cal prestar atenció a la gestió dels grups que conviuen al territori, no és necessari millorar la relació entre conjunts. Política internacional: som i ens veuen com el cul del món, però tampoc cal fer un rentat de cara.

Vaig viure moments de molta crispació emocional, quan Rajoy regalava blasfèmies com: “Yo no leo la prensa” o “Hay muchas mujeres de mi partido que llevan sus casas muy bien”. El candidat popular encara viu en època de grisos, és una llàstima. I llàstima per nosaltres, pels estudiants de la universitat pública i sobretot pels que estudiem periodisme, que no serem llegits per les grans eminències de l’esplendorós panorama polític espanyol i tampoc se’ns tindrà en compte per això mateix, per ser de la pública. Però per altra banda cal valorar el reconeixement que afegeix a les dones, que encara que no ens sentim realitzades amb la nostra feina (en el meu cas de periodista), sempre tindrem aquesta frase en moments de crisi existencial: no puc treballar del que m’apassiona, però la casa la sé portar molt bé. Sembla mentida com gent així pot presentar la candidatura a la presidència al s. XXI i una proposta transparent (que no es veu) que no deixa res en clar, més que un auguri del que serà repressió a les llengües que conviuen a l’Estat, a les cultures i les tradicions i a les llibertats de cada comunitat i sectors de la ciutadania que no estan dins el marc polític que es va teixir en èpoques on sobrevolaven àguiles. Amb això no defenso a Rubalcaba, però d’ell no en tinc tantes queixes o si més no, no em va crispar tant com Rajoy, que es va coronar al cim dels retrògrads.

Del debat en trec una conclusió molt clara i és la desconfiança TOTAL que sento per un sistema regit per uns polítics que només vetllen per les seves pensions vitalícies i per embutxacar-se el màxim de diners a costa de la gent treballadora. Sóc dona, jove i emprenedora i tinc ganes d’estudiar i de treballar en el que m’agrada, però des de dalt només sento que opressió i tancament, un ofec que és impossible d’encaixar en els temps que corren. Em sento com a les pel·lícules quan es parlava de la llibertat que es gaudia a França, com quan es parlaven de les minifaldilles i dels moviments artístics i literaris dels altres països europeus i de la resta del món que semblava que mai arribarien.

Què m’acompanya?

Són dies estranys, ho reconec. Amb la mirada baixa i amb mal humor. Irritabilitat. Sembla que per moments perdi l’espurneta de llum del somriure i dels ulls. El cap entre aquí i allà, enlloc. Massa coses i massa pocs resultats. Són temps de canvi, d’adaptació, de feina, d’estrès. De novetat.

Moltes coses segueixen estan al mateix lloc de sempre, un sempre no gaire llunyà que ja m’he fet meu.

Tinc ganes d’escriure, però ara el que em toca és llegir i tampoc en tinc ganes. De fet, mai m’han agradat les lectures obligatòries i sovint les que començo per iniciativa pròpia acaben agafant pols al prestatge amb la il·lusió i l’esperança de ser represes en un altre moment.

El cap m’atabala i les idees corren esvalotades amunt i avall, i no m’agrada. No sóc d’estar de mal humor, però últimament el meu dia a dia és així. Em cremo de seguida. Estic farta de moltes coses i de mi mateixa i d’aquesta mala hòstia que em persegueix.

Vull seguir igual que sempre, però quin sempre? 

El petit rastre

When she was just a girl she expected the world, but it flew away from her reach... So she ran away in her sleep...

Quan només era una nena somniava en tenir el món a les meves mans, però aquest desig es va allunyar... El meu somni s’escapava...

Són tantes les coses que somnies i desitges quan ets una nena que sembla que el cap no tingui mesures. És una de les coses més boniques que conservo. No tenia límits. A les tardes quan em llegien contes, quan em disfressava i m’inventava una vida diferent cada vegada. Però crec que res de tot això ha canviat, els somnis potser si, la manera de dibuixar-los, també.

Aquell esperit i aquella innocència segueixen amb mi. Cada dia tinc més ganes de seguir somniant, d’inventar-me una persona, un lloc, una professió. A vegades li poso música i li poso patins perquè vagi més ràpid. Són metes com estrelles fugaces, brillen amb força però en un tres i no res desapareixen del mapa deixant un petit rastre que tard o d’hora també s’esvaeix.

La vida et regalarà moltes coses boniques, tantes, que semblarà que no les puguis viure totes; però tranquil·la princesa, que gaudiràs de la vida com ningú si t’esforces, si mostres un somriure sincer als qui t’envoltin, si ets tu mateixa.

Segueixo essent la mateixa nena que somniava amb la vida perfecta, una vida que no té, que tot just comença a esbossar.

La mateixa que somnia amb l’amor i la sort agafades de la mà..

Los sueños

Aquella noche hacían cola los sueños, queriendo ser soñados, pero no podía soñarlos a todos, no había manera. Uno de los sueños, desconocido, se recomendaba: 

- Suéñeme, que le conviene. Suéñeme, que le va a gustar. 

Hacían la cola unos cuantos sueños nuevos, jamás soñados, pero reconocía el sueño bobo, que siempre volvía, ese pesado, y a otros sueños cómicos o sombríos que eran viejos conocidos de sus noches de mucho volar.

(Eduardo Galeano, El libro de los abrazos. Cuento: Los sueños de Helena)

És genial, un gran autor sens dubtes.

(Foto: Ángel Febrero)

Esbufecs

L’home toca el violí suaument i alguns se’l miren enfadats, doncs ja torna a ser aquí per molestar. Altres no en fan cas i mentre, jo els miro a tots i escolto. Les respiracions, els esbufecs, les cares de cansament. Estem a divendres. Mentre els observo segueixen fregant les cordes, algunes sonen estridents i desafinades. I com de costum em poso pensar en com puc descriure l’escena, en què m’inspira. Si aixeco el cap veig un avi, m’ha ensenyat la foto del seu net acabat de néixer, li he dit si volia seure i m’ha ben convençut perquè no m’aixequés. S’ha passat una estona dret i ara està explicant batalletes entretingudes a dues noies de la meva edat, que fan cara de desconcertades. Això però no fa que l’home calli i segueixi buscant temes de què parlar. Davant a l’esquerra hi ha un noi jove, amb la mirada mig adormida, que va fent gestos d’incomoditat de tan en tan. Es queda amb la boca oberta, acluca els ulls, els torna a obrir i seguint el ritme dels cascs que duu posats pica de peus al terra. No vull fixar-me en ningú més perquè a simple vista tampoc sembla que facin res extraordinari. Des que he començat a escriure s’ha anat apagant el dia. Es veu algun vaixell al mar i penso en el fred que deuen passar i m’imagino allà parada amb el constipat que porto a sobre. Estem a Arenys, amb una mica de sort només ens aturarem 10 minutets. L’avi gesticula exageradament, em poso a riure i amb els ulls plorosos d’emoció em fa que no amb el cap: “no te rias tanto”, em diu. El soroll del tren ja no es sent però la porta ha quedat oberta i passa la corrent d’aire. El noi es posa la caputxa, mira el meus peus sobre el seient i fa el mateix, arraulint-se. I s’adorm... Un home fa estona que es canvia de vagó amunt i avall i no s’està quiet. Ens movem o no?

Haig de ser a la conferència d’aquí a una estona i encara no he pensat res pel torn de preguntes... “Si disculpi, em pot dir com una persona pot oblidar un record del que no es vol desfer?”

I el periodista incrèdul em mirarà i amb veu de mare desesperada dirà: Vols fer el favor de llevar-te, que arribaràs tard?

(dissabte, 22/10/11)

Vessant somnis..

No hi ha llum. No em fa falta obrir els ulls.. tampoc puc veure més enllà d’aquell record, l’únic capaç de començar un viatge que sembla no tenir tornada. I és el mateix de sempre. Tan de bo ho veiessis amb els mateixos ulls que jo.. Si et pogués ensenyar tot el que he viscut, el que he pensat mentre tu no hi eres.. Mentre estimàvem altres persones, mentre rèiem d’altres bromes, mentre vivíem fora l’un de l’altre. Separats. Com aquell t’estimo, quan els teus ulls brillaven com mai abans els havia vist brillar, ni en el millor dels dies, aquell que no em vas respondre amb paraules però tampoc em calia.. En aquell moment vaig saber que sempre t’estimaria, que no oblidaria res del que havíem estat, i res del que hauríem d’haver estat. Els somnis i les promeses. Els gestos, les paraules. Els teus t’estimo, allò més valuós del món, llavors i sempre. La nostra música, la banda sonora de la millor història de totes. Increïble, intensa, infinita. I trenco a plorar.. Ploro quan recordo les teves mans sinceres tocant-me la galta, quan sento els teus llavis al meu front. El moment quiet, immòbil al temps, de quan m’estimaves, de quan jo era la vida per tu, i tu per mi. Quan no hi havia res més, no feia falta. Innocència i veritat, agafades de la mà. El primer amor, el més intens, el que està per sobre de totes les coses. Aquest és el meu millor record, escriu el que sóc i el que mai seré, el que vaig ser al teu costat. Un abans i un després que marquen el camí que seguirà la vida. El caràcter i la manera de fer, de pensar, de veure a les persones i de com et veuran des de fora. Records dins el calaix, en paraules sobre paper que mai has llegit i que dubto que llegeixis mai. Aquest és el meu gran tresor, el meu gran secret. La meva gran veritat, aquella que la majoria desconeix, la que tu ignores.. Sóc aquí.. I si t’estàs amb mi.. i oblidem el món? Et seguiria si tu m’ho demanessis, he cregut des de llavors que algun dia recordaries qui sóc, qui vaig ser per tu.. Continuo amb aquella il·lusió del primer dia de fer-te un món més fàcil només d’estar amb tu al matí al veure’ns tímids, en mirar-te de reüll. Com quan et deia bon dia.. Algun dia estarem ben amunt, i serà fàcil pel sol fet de tenir-nos l’un a l’altre.. Recorda que sempre tindrem el nostre amor, sempre serem tu i jo..

Aquí seguiré, estimant-te, intentant creure que no em fa mal pensar en tu abans d’adormir-me, que no em trenca l’ànima saber que vas deixar d’estimar-me, de fer-me la teva princesa. No deixaré que això s’escapi, perquè jo sense tu no sóc res.. No deixaré que això s’escapi..

Ja és massa tard, massa tard.. però segueixo penjant de la teva corda..

(dissabte, 15/10/11)

Coses d'aquestes que una no entén al llegir el diari de bon matí

LA CARTA

Inmigración y catalán - Cartes a LaVanguardia en Català | 28/10/2011

MIGUEL TORRES - Lleida

Escucho a políticos decir que la inmersión lingüística facilita la integración de los inmigrantes, cuando en realidad la enseñanza en catalán es una barrera que les dificulta la integración. Los datos de la conocida evaluación PISA son claros: los alumnos inmigrantes en Catalunya obtienen notas muy por debajo de los inmigrantes en el resto de las autonomías. ¿Acaso son menos inteligentes los alumnos extranjeros que han emigrado a Barcelona que los que han emigrado a Madrid? Es evidente que la inmersión en catalán es una complicación adicional que dificulta el aprendizaje de inmigrantes. Negarlo, como se empeñan algunos políticos, es negar los datos y la realidad.

LA RESPOSTA

Adaptació mútua

ÈRICA GÁLVEZ - Tordera

Llegint la carta de Miguel Torres (28-X-11) em plantejo una pregunta: realment importa en quina llengua s’estudiï si s’ha d’aprendre des de zero? Crec que és gràcies a filosofies com aquesta que exposa el sr. Torres que el català està retrocedint en igualtat a Catalunya. Carles Solà deia l’altre dia en una conferència que aquest “és un procés d’adaptació mútua” però cada dia se li treu més importància al català, en tots els àmbits. S’està mostrant un caràcter molt repressor en parlar del català com una lacra, una barrera que impedeix els bons resultats acadèmics a les escoles per parts dels alumnes immigrants a Catalunya. És més, hi ha centres en què els estudis es realitzen íntegrament en una llengua, com seria el castellà i hi ha famílies que aposten per aquest model educatiu. El més vergonyós és que es sentin aquestes coses des de dins de Catalunya. I no estem parlant de nacionalisme, sinó de cultura, respecte i igualtat.

Victòria i adéu a Sepang.

No sabia si esperar-me, deixar-ho reposar o què fer, però al final m’he decidit.

Aquest matí només llevar-me he sentit com cridaven al menjador, veient la televisió, aquest cap de setmana hi havia motociclisme a Malàisia. M’he aixecat ràpid, despentinada i amb els ulls mig tancats. “Què passa?” S’ha fet el silenci. “Simoncelli” He encès ràpid l’ordinador, m’he posat a buscar. Mitjans, canals de televisió on-line, premsa, perfils de Twitter. A tot arreu deia que era greu. I buscant i seguia llegint comunicats de premsa dels equips de motos, la preocupació de la gent a la xarxa. Edwards i Rossi se l’han emportat per davant quan ha caigut. Però no he vist les imatges, almenys no encara. Ha quedat estès al terra, inert, sense casc. Tant de bo s’estabilitzi, no podem passar un altre cop pel mateix. Anava amunt i avall per les pàgines. Silenci a casa. El meu pare seguia canviant de canal nerviós, buscant alguna notícia optimista. Xoc. Davant els meus ulls s’actualitza la pàgina. “S’ha acabat”. No tenia esma per cridar al meu pare, que bufava i bufava. 24 anys.

Estimo el món del motor, un dels molts somnis de quan era més petita era seguir-ho tot de ben a prop. Suposo que és per això que estudio periodisme. Que és per això que m’afecten tant aquestes coses. Però crec que no has de sentir molta passió per un esport així per lamentar una pèrdua tan sobtada. Tan jove i tan ple d’energia. Fatalitats en les que et pares a pensar i no t’entren mai al cap.

El circuit que li va donar la victòria li ha robat l’última alenada. Companys, amics, familiars i seguidors, tot un món ha presenciat com marxava fent el que més li agradava, competint i arriscant al límit. Seria d’ingenus pensar que no tornarà a passar, però tant de bo no es repetís un mal tràngol com aquest. El paddock, el campionat i el motor li diu adéu prematurament a un jove Simoncelli que apuntava a ser el substitut del més gran Rossi 46.

I aquest és l’esport que tants estimem, aquest on tots els segons compten, on tot pot passar, on resideixen la velocitat, la competició i el risc.

Segueixo llegint comunicats de premsa i pàgines web, publicacions de corredors i pilots de totes les modalitats i categories, i encara em cauen llàgrimes i se m’encongeix el cor. Sempre se’t recordarà, Sic 58. Ciao, Marco.

Les paraules, les protagonistes.

Encara no sé ben bé com sortirà això. Ho vaig intentar una vegada però la mandra em va superar. Ara estic més animada, amb ganes d'escriure. Vaig fent i desfent. Estreno un blog totalment diferent al que he començat a la Universitat. Aquest serà plural, a dies notícies i altres pensaments, descripcions, el que sorgeixi, com si es tractés d'un anunci de cites del diari. Busco escriure, alliberar-me i tenir algun que altre lector o el que sorgeixi.

El que més em preocupa és decepcionar-me a mi mateixa. Hi haurà dies que no podré parar de publicar i èpoques de sequera de paraules... Hi ha èpoques i èpoques. I jo, tingui alts o baixos a la meva vida, sempre tindré una espineta clavada, unes paraules que anireu veient en els meus escrits a mida que vagi publicant línies. Les paraules màgiques i exactes que descriuen i guien la meva manera de viure i de pensar en depèn quins aspectes, les paraules que constitueixen la meva gran veritat.

Fins aquí, els cinc cèntims que feien falta per trencar el gel.

Demano col·laboració i crítiques per part dels qui llegiu les entrades!