24 de novembre del 2012

Què faria ara...

Escriuria sobre tu, sobre la teva mirada, i parlaria dels teus llavis. Intentaria entendre aquest humor que em descol·loca. Reviuria la olor del teu coll, trencaria les busques del rellotge i faria desaparèixer els oceans i les distàncies per poder tenir-te, ni que fos una vegada. Tastar-te el somriure i els cabells, perdrem en els teus braços i escol·lar-me entre els teus pensaments.








Ni que fos una vegada, i ben lluny d'aquí...

22 de novembre del 2012

Dolç i amarg...

Podria escriure del cinema francès, perquè és el que hauria d'estar fent... De la mateixa manera que les produccions de la Nouvelle Vague van arribar als meus ulls quan les vaig descobrir i les recupero ara després de dos anys, llegeixo poemes que em parlen de tu, de nosaltres. D'una història que només existeix a les ments dels seus protagonistes. 


TE ESPERO
Mario Benedetti


Te espero cuando la noche se haga día,
suspiros de esperanzas ya perdidas.
No creo que vengas,
lo sé, sé que no vendrás.
Sé que la distancia te hiere,
sé que las noches son más frías,
sé que ya no estás.
Creo saber todo de ti.
Sé que el día de pronto se te hace noche:
sé que sueñas con mi amor,
pero no lo dices,
sé que soy un idiota al esperarte,
pues sé que no vendrás.
Te espero cuando miremos al cielo de noche:
tu allá,
yo aquí,
añorando aquellos días
en los que un beso marcó la despedida,
quizás por el resto de nuestras vidas.
Es triste hablar así.
Cuando el día se me hace de noche,
y la luna oculta ese sol tan radiante,
me siento sólo, lo sé;
nunca supe de nada tanto en mi vida,
solo sé que me encuentro muy sólo,
y que no estoy allí.
Mis disculpas por sentir así,
nunca mi intención ha sido ofenderte.
Nunca soñé con quererte,
ni con sentirme así.
Mi aire se acaba como agua en el desierto,
mi vida se acorta pues no te llevo dentro.
Mi esperanza de vivir eres tu,
y no estoy allí.
¿Por qué no estoy allí?,
te preguntarás...
¿Por qué no he tomado ese bus que me llevaría a ti?
Porque el mundo que llevo aquí no me permite estar allí,
porque todas las noches me torturo pensando en ti.
¿Por qué no sólo me olvido de ti?
¿Por qué no vivo sólo así?
¿Por qué no sólo...?


La distància és abisme i ens separa, terrible es fa l'espera i dolça és la trobada... Mentrestant ens queda ser còmplices de les paraules, suaus, tendres... silenciades.

18 de novembre del 2012

Temps d'escapar

Aferrats a una abraçada per sobreviure al vertigen. Al voltant ja és de nit i comença a fer fred. La foscor ha quedat retratada i no pot ser tot més real ni més complex ni més imparable... I mentre atures l’instint, el cap embogeix, les mans el busquen... i hi és, darrera un vitrall fi... molt i molt fi... I vas sentint les mil veus que et ressonen des de fa dies. Sort del fre d’emergència i d’una mínima part de consciència que encara es mantenia a l’ambient, penjant del fanal... I mentre intentem desfer-nos d’espases i parets, les busques desapareixen i el vent es talla... Els batecs es van desfent i em ve al cap la frase que mai vull recordar per poder sentir-la amb la seva veu... 

No trobo el pany, ni la sortida. Ni el valor, ni la decència per seguir per aquest camí. Fins ara no m’havia adonat com els demés em condicionen la vida. És el moment de canviar-ho, però sé que aquesta no és la millor manera de fer-ho...


25 d’octubre del 2012

El testimoni d'una història d'amor i un malson


Charlotte Valandrey: “El meu nou cor em va omplir la vida de malsons”
Tinc 43 anys. Vaig néixer i visc a París. Divorciada, busco l’amor. Tinc una filla de 12 anys. Els polítics no són propers a la gent, i no és fàcil donar solucions quan no es viu tocant de peus a terra. El seu afany recaptatori és excessiu.
Què creu que la va salvar? L’amor i l’autoestima construïda gràcies a l’afecte que vaig rebre dels meus pares i després d’alguns homes que han desafiat el perill de la sida per estar amb mi. Tenia 18 anys i estava a dalt de tot. M’havien concedit un Ós de Plata a Berlín i era nominada als Cesar per Rouge baiser. Era l’any 1987, els metges em van donar sis mesos de vida (normalment els falta molta psicologia), però vaig optar pel “tot anirà bé”.
I va anar bé? Vaig viure deu anys sense problemes físics, el temps necessari perquè la ciència descobrís la triteràpia, i crec que l’hi dec perquè mentalment estava forta, no em vaig enfonsar.
Guarda rancúnia? Em vaig enamorar d’un rocker, va ser una història de joventut. Em va deixar. Després va morir. La gent jove ha de saber que n’hi ha prou amb una nit d’amor per encomanar-te.
Li va fer mal ser a dalt de tot tan jove? Tenia un agent, però jo prenia gran part de les decisions i vaig cometre uns quants errors. El pitjor va ser dir a Jean-Claude Brisseau que era seropositiva. Anava a ser la protagonista de Noce blanche i em va rescindir el contracte. Aquesta pel·lícula va llançar a la fama l’actriu Vanessa Paradis.
Això fa pupa. Res comparat amb els estralls de la medicació, els vòmits, veure com canvia el teu cos, com s’infla i s’afluixa. El meu cor no ho va resistir i vaig tenir dos infarts, i finalment un trasplantament als 34 anys.
Què en sap, de la memòria cel·lular? L’he experimentat. Arran del trasplantament em van canviar els gustos i vaig començar a tenir un malson recurrent, cada vegada més precís, més detallat.
Què somiava? Un accident de cotxe, però no era jo qui conduïa, era una altra dona jove. Plovia molt, ella tenia sang per tot el cos i al costat d’ella hi havia un nadó. Corria. Sempre em despertava just abans del xoc.
Què li deien els metges i els psicòlegs? Que era normal, que tots els cors que s’utilitzen per a trasplantament són d’accidents i que el meu subconscient ho sabia. Per oblidar-me’n una mica me’n vaig anar amb una amiga a l’Índia. Vam anar al Taj Mahal i vaig tenir un déjà vu: sabia on era tot i vaig sentir que havia estat allà bojament enamorada.
Va buscar la identitat del seu donant? Sí, però són dades molt protegides. Al cap d’un temps em vaig enamorar bojament d’un admirador i els malsons van parar. Vam viure una història d’amor preciosa fins que al cap d’un any vaig tenir una premonició claríssima.
...? A casa seva hi havia un secreter sempre tancat i vaig saber que l’havia d’obrir. Vaig descobrir que ell era el marit de la dona que m’havia donat el cor, que la nit de l’accident plovia, que estava embarassada i que corria a l’hospital perquè perdia sang.
Increïble. També vaig saber que es van conèixer a l’Índia i que en Yann es va declarar al Taj Mahal.
És possible reconduir una relació després d’un xoc com aquest? Ens vam separar. En Yann se’n va anar a treballar fora, però em continuava enviant cartes d’amor i jo vaig continuar estimant-lo. Dos anys després vam reprendre la relació, però jo estava en guàrdia, no aconseguia donar-m’hi al cent per cent. Em vaig adonar que ell no havia acabat de fer el dol per la mort de la seva dona i vam trencar definitivament després d’un any en què hi va haver moments fantàstics.
És possible perdonar aquest engany? N’hi ha prou amb comprendre que quan es dóna un òrgan d’una persona estimada se’l vulgui veure reviure en una altra persona.
Per què creu que es van aturar els malsons quan va conèixer en Yann? No en tinc una explicació, possiblement les cèl·lules tenen memòria, per què no?... Potser aquesta part seva que vivia en mi volia que ens coneguéssim i que estiguéssim junts, perquè si ell no m’hagués buscat ho hauria fet jo. D’això n’estic segura.
Ha fet les paus amb el seu cor? Sí, avui sé que ve d’una bona persona que m’ha donat l’opció de continuar viva.
Què ha après de l’amor? Sovint m’ha decebut, però de la decepció no se’n treu res de bo. L’amor de parella et dóna una energia que és irreemplaçable, i perquè funcioni és imprescindible l’amor a la vida.
Ha tingut por de morir? Només una vegada, quan vaig tenir un infart el 2008, però fins aleshores no havia pensat mai en la mort. Em van dir que era probable el rebuig, però m’hi vaig negar, vaig començar a fer esport i tot el que vaig poder per sobreviure.
El pensament positiu no sempre funciona. A mi m’ha funcionat, però no es canvia de la nit al dia. Cal obstinar-se, dedicar-hi temps.
Què és el millor que li ha passat? La meva filla i ajudar amb els meus llibres. Crec que he aconseguit transmetre un missatge d’esperança. He rebut cartes de persones malaltes que han estat a punt de llançar la tovallola, però que com jo van decidir continuar endavant. En la vida no tot pot ser foscor, sempre acaba sortint el sol.
Li hauran arribat moltes històries referents a la memòria cel·lular. Moltíssimes, però vull deixar el tema de banda per poder continuar la meva vida.


Publicat a La Vanguardia. 

15 d’octubre del 2012

Mont-rebei i el món, SENCER!


Tornant d’uns dies de muntanya amb una connexió social quasi inexistent, tenia ganes d’escriure… Però he pensat més que no pas exterioritzat… Mirant per la finestra del cotxe era fosc i començava a ploure, m’he posat una llista de música que tinc més que avorrida i pensava que més enllà d’on era jo hi havia una immensitat inabastable: milers de racons, experiències esperant ser viscudes i moltíssimes persones a les que conèixer...

Quin món més gran per una cosa tan petita, però no insignificant...

Com quan vaig caminar entre el congost... dues enormes parets de pedra que després d’anys i anys de canvis estan separades per un rierol. Dues enormes i impressionants muntanyes que semblava que s’anessin a fer un petó, com l’anhel d’una abraçada. I allà entremig d’un intent d’atansar-se i fondre’s hi era jo, veient-me diminuta i sense força davant d’aquell espectacle sòlid i a l’hora tan i tan dòcil...

Quin món més gran... Jo el vull tastar, tot sencer...


Magnífic

9 d’octubre del 2012

Atura't


Amb les sensacions aparcades al soterrani pujo les escales, agafant-me a la barana. Lentament i fent tentines... arribo al replà i m’assec al darrer esglaó, sense obrir la llum encara.
-Què estàs buscant?
No sé si puc respondre a això. M’intento convèncer de que no passarà, que no ho intentaré. Que ara no és el moment, ni el lloc, ni les formes. M’odio només de pensar-hi... Aquest cap fa i desfà, hi implica el cor quan no n’està al cas...
Com em puc desfer d’un sentiment que encara no existeix?




23 de setembre del 2012

Polsims


Caminant de nit pels carrers de Barcelona, o de dia, entremig de moltíssima gentada... veient dolçor i complicitats i secrets. Gestos tendres que semblen infinits en mans de dos còmplices. Anhels i sospirs oblidats, guardats en un calaix que s’està tornant grisós, que havia sigut terriblement exultant fins i tot en moments de trencadissa...

Mirada, mirada als dies d’estiu que han quedat enrere, que no han gaudit de les espurnes com feien anys passats. Pobres els meus dies que han patit i han madurat, que han acomiadat i que ara tornen a començar, com tantes altres vegades.

Fantasies subtils i respirades, alenades entre cotons. Sentits extrems. La sensació insuperable d’estimar i sentir-se estimat. Dits entrellaçats i distàncies diminutes que només fan que atansar-se, ràpides, per no perdre’s, ni que sigui per una mil·lèsima, un tacte tendre i correspòs.



25 d’agost del 2012

Lectura 09.08.12

A Don Manuel Gálvez Ortega.
A lo largo de los años nos enfrentamos a grandes retos, a las adversidades, vivimos grandes alegrías y tremendas decepciones. Lo bueno y lo mejor que puede darte esta vida es tener una familia a la que aferrarte cuando algo no funciona, con la que poder disfrutar de los placeres y de los triunfos. Tenemos suerte de ti, que has sabido disfrutar de todo lo que te has ganada y has afrontado lo que venía de espaldas. Nos has enseñado a superar nuestros miedos, a reír de todo aquello que tenía o no remedio. También a ser fuertes, a querer por encima de todo. Nos has dado grandes lecciones, nos has regalado a la mejor persona de este mundo.

En tu gesto veo una vida llena, completa, repleta de sabiduría, amor y ternura. En esta vida hay gente que está de paso, pero tú has hecho todo lo que tenías en tus manos, has conseguido incluso más que eso. Y ahora es tu momento, el momento de descansa y dejar en nosotros todo lo que siempre serás.

No quiero despedirme de ti. Des de que nací te llevo conmigo y así será siempre. “Lo bueno nunca termina si hay algo que te lo recuerda”, y tu recuerdo permanecerá intacto en mi corazón, dentro de mi alma. Sé que podré aferrarme a tus manos cuando lo necesite, sé que cuidarás de mí como siempre lo has hecho. Sé que no me abandonas. Para mí no se acaba aquí, mara mi no te has ido, te mantendré vivo a base de los miles de recuerdos que hay forjados en nuestras memorias. Alguien como tú no desaparece así como así, las grandes personas permanecen si de verdad las quieres contigo. Y yo te quiero, nosotros te queremos. Y por eso te dejo ir para que descanses en paz y deseo con todas mis fuerzas que allá donde vayas te encuentres todo lo que te mereces, que disfrutes de tus mayores placeres para poder pasar el resto de tu vida feliz.

Quiero que te lleves tus herramientas para seguir haciendo apaños, que prepares un gran jardín que esté a rebosar de flores, que tengas un cortijo para poder estar con tus hermanos y para que algún día estemos todos juntos comiendo migas y oler a castañas tostadas a media mañana. Llévate tu chándal y tus bambas de ocasión para mantenerte en forma con la bici, pero ponle un sillín nuevo que sea más cómodo. No olvides el domino y sigue practicando las palabras que sabes en inglés.

Y ahora vuela, vuela a lo más alto y no dejes que nada te pare. Cuídanos y no olvides a quien te quiere y te ama. Seguirás latiendo con fuerza para siempre. Descansa avi, abuelo, papá, tito, hermano, marido… y no dejes de alumbrar nuestras vidas.

Y como tú bien dices, y cito textualmente: “Bicho malo nunca muere.”

Gracias.

08.08.12

1 d’agost del 2012

Al qui em va donar la vida i se la treuria per mi...

D'això fa més d'un any, i encara recordo com em vas rebre aquell dia després de llegir-ho...

Filosofia "de vida"

Comença el dia.
Puc creure que el meu dia d'ahir s'haurà convertit en avui, i l'avui, exactament igual que ahir, serà el mateix que demà. I l'altre, i l'altre. Sabent això, un dia podria viure'l a la meva manera, sense que ningú tingués la llibertat de decidir sobre la meva pròpia llibertat, que es veu sobrepassada a cada punt i moment. Realment tenim aquest poder sobre nosaltres mateixos? Seria molt fàcil que es repetís un dia durant tots els de la nostra vida, més fàcil seria doncs, poder triar-lo, que ens diguessin: "Mira, viuràs cada dia de la resta igual que avui. La teva vida cedirà davant de com actuïs avui". Tothom s'espavilaria en treballar en allò que sempre ha desitjat, en viatjar, en canviar alguna decisió. També hi hauria qui cometria errors i se’n penediria cada dia, com un cercle. Puc sotmetre la meva vida a un patró, però vulgui o no, cada dia, per poc que sigui, es diferenciarà dels altres. Per un somriure o per una llàgrima, per una mirada o per un sospir. Puc creure en les utopies dels filòsofs, deixar-me portar per les seves paraules i creure-hi fervorosament, com qui creu en un Déu. Puc creure que una persona deixarà de ser egoista per tornar-se altruista, i que actuarà en benefici global. Puc pensar que si desenvolupem les nostres capacitats intel·lectuals ascendirem a un món on tot gira al voltant d’això, o que pel sol fet de filosofar o governar un país seré millor que el qui escombra els carrers.


PD. Espero que el dia d'ahir no torni a repetir-se avui i demà i passat també. Però tampoc espero viure cada dia un gran premi on l'Alonso ocupi el primer i el segon i el tercer lloc. Tampoc m'agradaria passar-me'l de festa, ni dormint fins tard. Tampoc discutint-me sobre la sele amb el meu pare, o discutint-me amb la meva mare sobre si fer això o allò, ni enfadant-me amb la meva germana. No me'l passaria amb els meus amics. No triaria res d'això. El que vull és que cada dia contribueixi una mica més a fer possible tot el que vull aconseguir. Sense grans fets ni grans decepcions. S'acceptaran els problemes i es rebran les bones notícies. Potser algun dia m'adonaré que un camí difícil tindrà molt mèrit, i que les hores i dies d'esforç i que els cops contra els murs d'1 metre d'ample, hauran valgut la pena. espero que estiguis sempre al meu costat per presenciar com em clavo les hòsties del segle i com intento aixecar-me, que em vegis somriure en complir una cosa que desitgi. Apa, que començo bé el dia jo també.. plorant com una madalena, tot i que ja tocava, que feia dies que no plorava. Espero que avui no sigui un d'aquells dies en que t'hagis de menjar el món, que si hagues de ser proporcional a l'esforç que has fet i que fas, et quedaries massa tip. Però això no significa que hagi de ser un dia de problemes ni molt menys. Que sigui un dia, com un altre, que vingui el que hagi de venir i a fer-ho el millor que poguem. Gràcies...

28 de juliol del 2012

27 vestits




"- ¿Això és el que esperaves?
- No. És més, és molt més."

Durant les tardes de dissabte, de diumenge, d'estiu o d'hivern, sempre tenim temps per aquestes terribles trampes d'amor. Històries de pel•lícula, única i exclusivament de les pel•lícules. És impossible no caure en paranys com aquests: imatges boniques, música dolça, un noi que no sempre és el típic príncep blau però que és espantosament perfecte per la noia... Dolçor i vertigen combinats per fer-te sentir que les històries d'amor, poden existir, que tard o d'hora arriben i que serà molt més del que mai t'havies imaginat.

5 de juliol del 2012

Hurt


Escriuria i parlaria de tu però estic lluitant contra mi mateixa per superar-ho, debatent amb les meves ganes de donar-li més voltes. Estic intentant fugir. De moment és un intent aferrissat de fer-me creure que no ets enlloc.

I mentrestant, la resta de coses venen maldades... Sempre tens èpoques a la vida que dius: tot em passa a mi, tot em surt malament, què més em falta?, PERQUÈ?... Però et poden passar encara més coses i pots estar pitjor que estaves al principi, i quan penses que RES més pot arribar: ARRIBA.

Estic en un moment difícil, i tant debò només fos per tu, però la veritat és que se m’estan ajuntant situacions que no encaixo i no trobo les forces per poder afrontar-les. Voldria trobar un alleujament, un moment de respirar i que després del sospir no hagués de patir una altra vegada. Tots necessitem una treva, però la meva no hi és. I al meu voltant només hi veig ombres, siluetes i les mans que se m’atansen estan massa lluny per poder acostar-m’hi...




24 de juny del 2012

Col·lapse


Només tinc una cosa al cap i milers de maneres de dir-ho. Tinc milers de paraules per escriure, per dir-te, perquè crec que no acabaria mai... 
Si hi penso perquè hi penso, i quan per una estona no hi penso torno a caure-hi i el cor em batega fort i em colpeja per dir-me que hi ets dins... 
Amb tot un estiu per davant l'únic que puc fer és intentar distreure'm, fer "això i allò" que no he fet durant el curs perquè no tenia temps, o perquè no tenia ganes... Però és que ara tampoc en tinc gaires, per moments se'm cau el món a sobre i decideixo acurrucar-me sobre el llit i escoltar música terriblement bonica, que em parli d'aquesta història que m'atrapa, que em torna les ganes d'estimar i que tant mal em fa. 
No sé si vull seguir patint, per fer que aquesta sigui l'única manera de tenir-te dins... però i si tens raó i el millor és deixar-te marxar? 

Fa temps pensava, quan torni a sentir alguna cosa així potser serà l'última vegada, perquè realment valdrà la pena... No em penedeixo d'haver pensat així, i tampoc de sentir-me com ara, perquè tenia una part de raó, igual que el meu cor té raó amb tu. 
És veritat això que és diu, que el que val la pena es fa esperar, et fa patir, però ara només em queda patir i sentir anunciar el tren pel megàfon, i veure que canvia de via... 


Com l'aigua. Com un anar i venir constant dins el meu cap boig, perdut de tant buscar-te... Inútil, desfet. Amb l'adrenalina et fas més gran, amb més força m'empenys.
Parlem d'espurnes, de motius, del que volem i del que no, del que patim o del que podríem viure... Esbós de futurs incerts, impossibles, on per poc temps seríem feliços. Paraules i incerteses que podrien ser veritat, que desitjo amb els braços oberts... 


15 de juny del 2012

Venus



Avui tu tens la solució. Atrevit, descarat. Amb el foc m’hagués deixat endur, m’hagués cremat, perquè avui no sento les ferides. Arrenca’m el cor, agafa’m fort, teva.
Avui tu tens la solució, i jo, perduda en el meu cap, vull sortir-ne, caure, sense frens, bogeria, fent un salt, fugint de les busques del rellotge.
Avui em cremaria, una vegada, i una altra, i una altra. Em quedaria esperant, feta cendres, un final que mai no arribaria...
Tu... no tens la solució, però avui faries, que per un instant, deixés de pensar, de sentir les veus i el mal que m’ofega. Vull perdre’m en el foc. Silenci, respiració, arrenca’m el cor... Agafa’m fort... Vull sortir d’aquí.

8 de juny del 2012

L’oblit de la pròpia ànima

Fa dies que no penso. Fa dies que no em sento parlar. Com si estigués perduda dins un no-res, perquè dins meu s’està creant un buit.


No sento bogeries ni lamentacions. Sento una pena terrible dins el cos, al cor. I res més.

Quan vull concentrar-me m’agafa l’ofec, i torna. Se’m fa un nus al coll, l’estomac se’m regira. I el cap em bull, m’explota i el cor segueix parat. Em trenco, i encara sóc conscient, noto com em perdo, com el dolor em maltracta i els records infinits i tendres em reboten per dins, les imatges no paren de repetir-se...

Sento la seva veu sàvia i les seves mans robustes. I sé que encara hi és. Està aquí amb mi... Però no puc evitar les llàgrimes, s’acosta... Només el vull amb mi, per sempre...

No veig la meva ànima sense la seva...



Up in flames - Coldplay

30 de maig del 2012

Aquella cara d'idiota...

La gran passió de somniar...
Mig adormida i del tot desperta. M'encanta dibuixar tendresa, drama, patiment, encant. Veure els meus desitjos complir-se...
El mateix em passa amb tu. T'odio, et somnio, em torno boja, faig ballar el meu cap amb la teva melodia desafinada.
Estic batallant contra impensables, els toco amb els dits... Perquè no el teu cap impossible?
No és per falta de ganes. Serà la por aquesta de perdre-ho tot una altra vegada...
I és que com sempre, perdo en les millors apostes.
Les que em maten i em donen vida només de mantenir-les enceses dins el desig de fer-les reals.
La diferència amb la resta és que ara gaudeixo cada moment i cada mirada, cada petit gest, mentre segueixo maleïnt els moments tensos pensant:



"fins i tot això m'agrada de tu..."

20 de maig del 2012

Puede que...


(23/10/11)

Lo que somos está en lo que hemos vivido. En las veces que hemos dicho que no y en las que hemos aceptado. Se conoce la historia de muchas personas que dejaron escapar al amor de su vida que aunque encontraran a alguien a quién amaron con todo el corazón, no fue igual que la persona que dejaron atrás. Y podrás arrepentirte o no aceptarás que te arrepientes, pero querrás a ese amor durante todos los días del resto de tu vida aunque no lo tengas en la cabeza, o sí, cada día al pasar por aquél  lugar o al escuchar esa  melodía, al oler su colonia. Pasaran años e incluso toda la vida para que te des cuenta que, aunque hayas funcionado sin ese gran amor, siempre te habrá faltado la guinda del pastel. La única que podría haberte regalado la mejor vida nunca escrita. Suena demasiado egoísta, pero el amor es así. Y creo que por mucho que intente deshacerme de un amor como este, siempre lo llevaré en mí, como el primer día y hasta el último.

Pienso que dentro de unos años me reiré de todo esto, o quizá no. Puede que sea una más de esas historias perfectas frustradas, o quizá no. Puede que, a medida que vaya envejeciendo, me arrepienta de no haber hecho nada por evitar que se marchara, o quizá no. Puede que si me olvido de algo que pudo ser mío pueda escribir mi historia, o quizá no. Quizá en otra vida, en la que tenga la misma suerte y acabe enamorándome de él, para dejarle escapar.. otra vez.


18 de maig del 2012

El caramel d'un nen petit


Mai podré oblidar aquest dia. Un cúmul de sensacions portades al màxim enmig d’un món de velocitat, lluita i adrenalina.
Sóc enmig d’una enorme avinguda plena d’edificis d’un disseny més que elegant. Sona música als hospitalities, la gent va amunt i avall, tots uniformats. Tot ple de color i luxe...
Quan m’he vist envoltada de tot això he sabut del cert que algun dia seré aquí com a periodista, per portar aquest món increïble a tothom, a tots els racons, per transmetre totes les emocions, perquè la gent ho senti al cor i a les venes, per irradiar aquesta passió pel motor...
Vull ser reportera de F1, vull sentir la olor a pneumàtic amb el micròfon a la mà.
I m’he quedat immòbil en el temps i en l’espai, no sento l’aire ni la meva respiració. Sé que encara sóc aquí perquè estic dempeus, perquè les llàgrimes d’alegria em regalimen per la cara. Recordo que he de respirar, però els pulmons, el cor, el cap, embogeixen. La pulsació s’accelera de manera exagerada i un flash em diu que sí, que puc, que ho faré.
Tornaré.





És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.






11 de maig del 2012

Una pedra dins la sabata


Aquell primer somni. La primera vegada que m’adormia pensant en tu i en quina seria l’última imatge que et vingués al cap.
Tinc el somni difuminat, els fets borrosos, enterbolits. Només recordo la sensació en despertar. Un núvol m’enlairava i la llum torbadora que feia relluir els cabells embolcallats de sospirs.
Vaig obrir els ulls: ha estat real. És real. Ho vaig creure durant uns minuts. Un plaer indescriptible, un somriure permanent. Havia oblidat el que era sentir les galtes envermellides en un moment de soledat, de la vergonya d’estar sola i sentir com em corrien les pessigolles per tota l’esquena, de no poder –ni voler- evitar un riure nerviós i delator que m’acostava una mica cap a tu.
No puc escriure sobre moments romàntics. Només conec històries i desitjos que m’inunden i em fan perdre el punt de realitat en el que ens trobem. Només puc pensar-te, imaginar instants dolços, intensos, imperfectes. Construeixo instantànies de les mirades, dels gestos. Un magatzem de tot allò que m’encisa, del que forma els meus dies i les estones fatídiques, aquelles on tant sols trobo els teus ulls terribles disparant un tret que em crida a l’ànima i la porta per un camí de pedres. 

5 de maig del 2012

Non-stop


Hi ha mil caràcters, multitud de virtuts i defectes. Alguns que enamoren i altres que et porten a la ignorància, a la indiferència. Cada persona és un món –això que sempre es diu-, un repte, un somni o una història trepidant.
La extraversió és de fàcil riure, inclús a llàgrima viva, et crida, no deixa que els ulls es tanquin ni que la mirada s’esgoti. Darrera d’això, la timidesa aflora poruga, covard, deixant entreveure espurnes de la realitat sincera. Els ulls fugissers mantenen el ritme de les seves paraules boges. Les mans, inquietes i tremoloses, atrapades sota un cap que no para de donar voltes.
Tant debò deixessis fer tastet d’una veu dolça i assossegada; d’una mirada intensa i reposada; d’unes mans afables, tendres amb ganes d’aventures i de polsos.
La bogeria de les ànimes trasbalsa les ments, els comportaments de tots els qui ens envolten. No deixis que el món t’aturi ni et faci accelerar. Deixa que l’olor de la colònia et faci girar quan passi pel teu costat. Redueix la velocitat i abaixa la finestreta, deixa caure el braç i que el sol et faci aclucar els ulls. Intenta volar i gaudir l’aire que ara, de nou, t’arriba. Agafa l’alenada fresca. Torna’t insolent i fes-me patir, dóna’m un motiu per seguir aquí, dibuixant somriures i traçant lletres a la pantalla...


1 de maig del 2012

Fugides




Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.



Hi ha cançons que semblen escrites ben bé a propòsit, que dibuixen l'entorn que t'acompanya en un instant concret...
Aquesta cançó fa dies que la sento en engegar-se l'alarma de la televisió, a la mateixa hora, al mateix canal. I avui m'he decidit a buscar-ne la lletra i llegir-me-la cuidadosament, amb els llavis petits i la mirada ennuvolada per un vel trist i apagat. El sospir en llegir l'última línia m'ha donat l'empenta per intentar desfer-me de tot això...