Lo que somos está en lo que hemos vivido. En las veces que
hemos dicho que no y en las que hemos aceptado. Se conoce la historia de muchas
personas que dejaron escapar al amor de su vida que aunque encontraran a
alguien a quién amaron con todo el corazón, no fue igual que la persona que
dejaron atrás. Y podrás arrepentirte o no aceptarás que te arrepientes, pero
querrás a ese amor durante todos los días del resto de tu vida aunque no lo
tengas en la cabeza, o sí, cada día al pasar por aquél lugar o al escuchar esa melodía, al oler su colonia. Pasaran años e
incluso toda la vida para que te des cuenta que, aunque hayas funcionado sin
ese gran amor, siempre te habrá faltado la guinda del pastel. La única que
podría haberte regalado la mejor vida nunca escrita. Suena demasiado egoísta,
pero el amor es así. Y creo que por mucho que intente deshacerme de un amor
como este, siempre lo llevaré en mí, como el primer día y hasta el último.
Pienso que dentro de unos años me reiré de todo esto, o
quizá no. Puede que sea una más de esas historias perfectas frustradas, o quizá
no. Puede que, a medida que vaya envejeciendo, me arrepienta de no haber hecho
nada por evitar que se marchara, o quizá no. Puede que si me olvido de algo que
pudo ser mío pueda escribir mi historia, o quizá no. Quizá en otra vida, en la
que tenga la misma suerte y acabe enamorándome de él, para dejarle escapar..
otra vez.
Mai podré oblidar aquest dia. Un cúmul de sensacions
portades al màxim enmig d’un món de velocitat, lluita i adrenalina.
Sóc enmig d’una enorme avinguda
plena d’edificis d’un disseny més que elegant. Sona música als hospitalities,
la gent va amunt i avall, tots uniformats. Tot ple de color i luxe...
Quan m’he vist envoltada de tot
això he sabut del cert que algun dia seré aquí com a periodista, per portar
aquest món increïble a tothom, a tots els racons, per transmetre totes les
emocions, perquè la gent ho senti al cor i a les venes, per irradiar aquesta
passió pel motor...
Vull ser reportera de F1, vull sentir la olor a pneumàtic
amb el micròfon a la mà.
I m’he quedat immòbil en el
temps i en l’espai, no sento l’aire ni la meva respiració. Sé que encara sóc
aquí perquè estic dempeus, perquè les llàgrimes d’alegria em regalimen per la
cara. Recordo que he de respirar, però els pulmons, el cor, el cap, embogeixen.
La pulsació s’accelera de manera exagerada i un flash em diu que sí, que puc,
que ho faré.
Aquell primer somni. La primera vegada que m’adormia pensant
en tu i en quina seria l’última imatge que et vingués al cap.
Tinc el somni difuminat, els fets borrosos, enterbolits.
Només recordo la sensació en despertar. Un núvol m’enlairava i la llum
torbadora que feia relluir els cabells embolcallats de sospirs.
Vaig obrir els ulls: ha estat real. És real. Ho vaig creure
durant uns minuts. Un plaer indescriptible, un somriure permanent. Havia
oblidat el que era sentir les galtes envermellides en un moment de soledat, de la
vergonya d’estar sola i sentir com em corrien les pessigolles per tota l’esquena,
de no poder –ni voler- evitar un riure nerviós i delator que m’acostava una
mica cap a tu.
No puc escriure sobre moments romàntics. Només conec històries
i desitjos que m’inunden i em fan perdre el punt de realitat en el que ens
trobem. Només puc pensar-te, imaginar instants dolços, intensos, imperfectes.
Construeixo instantànies de les mirades, dels gestos. Un magatzem de tot allò
que m’encisa, del que forma els meus dies i les estones fatídiques, aquelles on
tant sols trobo els teus ulls terribles disparant un tret que em crida a l’ànima
i la porta per un camí de pedres.
Hi ha mil caràcters, multitud de virtuts i defectes. Alguns
que enamoren i altres que et porten a la ignorància, a la indiferència. Cada
persona és un món –això que sempre es diu-, un repte, un somni o una història
trepidant.
La extraversió és de fàcil riure, inclús a llàgrima viva, et
crida, no deixa que els ulls es tanquin ni que la mirada s’esgoti. Darrera d’això,
la timidesa aflora poruga, covard, deixant entreveure espurnes de la realitat
sincera. Els ulls fugissers mantenen el ritme de les seves paraules boges. Les
mans, inquietes i tremoloses, atrapades sota un cap que no para de donar
voltes.
Tant debò deixessis fer tastet d’una veu dolça i
assossegada; d’una mirada intensa i reposada; d’unes mans afables, tendres amb
ganes d’aventures i de polsos.
La bogeria de les ànimes trasbalsa les ments, els
comportaments de tots els qui ens envolten. No deixis que el món t’aturi ni et
faci accelerar. Deixa que l’olor de la colònia et faci girar quan passi pel teu
costat. Redueix la velocitat i abaixa la finestreta, deixa caure el braç i que
el sol et faci aclucar els ulls. Intenta volar i gaudir l’aire que ara, de nou,
t’arriba. Agafa l’alenada fresca. Torna’t insolent i fes-me patir, dóna’m un
motiu per seguir aquí, dibuixant somriures i traçant lletres a la pantalla...
Corro
per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si
tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere
algú,
corro per l'energia que em fa venir cap
a tu.
Corro sota la pluja rere aquell record
tan dolç
que potser encara guardes en algun racó
del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no
pares, potser,
al final pensaré que és millor
deixar-te'l endur.
Que com una veueta que et diu segueix-lo
de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés
a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo
marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo
el pugui atrapar.
Corro sota la pluja rere aquell record
tan dolç
que potser encara guardes en algun racó
del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no
pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te
atrapar.
Corro perquè ja arribi el lloc on hem
d'arribar
i veure en els teus ulls si el record
segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de
descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que
et vols escapar.
Corro sota la pluja, rere aquell record
tan dolç
que potser encara guardes en algun racó
del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no
pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te
marxar.
Hi ha cançons que semblen escrites ben bé a propòsit, que dibuixen l'entorn que t'acompanya en un instant concret...
Aquesta cançó fa dies que la sento en engegar-se l'alarma de la televisió, a la mateixa hora, al mateix canal. I avui m'he decidit a buscar-ne la lletra i llegir-me-la cuidadosament, amb els llavis petits i la mirada ennuvolada per un vel trist i apagat. El sospir en llegir l'última línia m'ha donat l'empenta per intentar desfer-me de tot això...
