26 de febrer del 2012

Xoc

Joc de complicitats, de mirades càlides. Un frec a frec intens que desprèn adrenalina a cada instant. La roba s’impregna, les olors es contagien. Sinceritat dolça, pronunciada amb delicadesa, inunda les idees i l’entorn es desdibuixa. La seva força no m’abandona, al contrari, em sorprèn. Veu lenta, inquisidora. S’assequen les llàgrimes.
Món aturat. Ni sons ni persones. Invisibles. M’he estavellat un cop més, però ha estat una bona manera de fer-ho.

12 de febrer del 2012

Pot dir-se més alt, però no més clar


Després d’un apunt de reflexió em toca l’apunt de posar els punts sobre les i’s.

1.    En general.
-       No s’han de repetir cada any els mateixos podis.
-       No s’entén que es puntuïn millor als equips per qui són o quina relació tenen amb tal càrrec, com tampoc s’entén que hi hagi una diferència de més d’un punt entre un jutge i un altre.
-       No s’entén que un campionat a nivell autonòmic un equip passi per davant de tots els que el van superar en un campionat territorial. Què passa amb els jutges de Girona?
-       Tampoc es comprèn que al provincial de Barcelona assoleixin el podi uns equips que porten unes coreografies que no compleixen ni la meitat dels requisits mínims perquè un show sigui puntuable. Què passa amb els jutges de Barcelona?

2.    Girona.
-       Podi: 1r Blanes. 2n Aulet de Celrà. 3r Sarrià.
-       1r Blanes. El patinatge és impecable i elegant, una de les millors escoles de patinatge que es poden trepitjar. Un resultat racional.
-       2n Aulet de Celrà. ¿És una casualitat que des de fa dos anys l’equip que queda per darrera seu el superi al campionat de Catalunya? Jo crec que no. Jutges de Girona, comença a olorar a socarrim. No opino de la coreografia perquè no l’he pogut veure, però molts entrenadors de patinatge aliens a la competició asseguren la falta de demostració de tècnica.
-       3r Sarrià. N’he fet un anàlisi exhaustiu. Valoració personal sobre diferents aspectes de presentació i tècnics. El primer que salta a la vista és la familiaritat de la presentació: “El desig de volar” uns globus que s’alcen enlaire agafats d’un cordill, un element que no és sorpresa, doncs percep des de que entren a pista i els deixen en un racó. PA Blanes FP va presentar fa dues temporades un show “Avui volaré” on duien uns estels lligats d’un cordill. Pel que fa a aspectes tècnics: les formacions no són precises, en cap moment es veuen nítides i ordenades; escassetat de passos, molts es poden reconèixer dins el repertori del CP Sant Celoni, així com la música que fa servir el conjunt de Sarrià en aquest número; falta d’harmonia i errades en quant a coordinació amb els globus, ja que en moltes ocasions s’enrotllen entre ells o s’escapen cap al sostre; es compten fins a 2 caigudes. http://www.youtube.com/watch?v=e2qxBC-4OcE&feature=related

3.    Barcelona:
-       Podi: 1r Sant Celoni, 2n Sant Just, 3r Sant Bonaventura.
-       1r Sant Celoni: trobem a faltar harmonia en la música, en els moviments i en la relació d’ambdós; no hi ha treball del vestuari; només hi ha un exemple clar de relació idea-música; hi ha excés de parades que trenquen el ritme.
-       2n Sant Just: no he vist la coreografia, però com en el cas de l’Aulet, el nom hi fa molt segons afirmen molts tècnics.
-       3r Sant Bonaventura: absència de velocitat, moviments i tècnica; immobilitzacions excessives; no hi ha relació vestuari-música-idea. http://www.youtube.com/watch?v=OJJCYt2Mxh8

4.    Noms, maletins, qui sap què...
Estic molt farta de tanta merda. No sé si es que es pensen que no ho veiem... M’estimo massa el patinatge com per plantar-me i dir: fins aquí he arribat. Però és que motius no en falten. Senyors jutges i gent endollada/privilegiada, se us hauria de caure de la cara de vergonya: a vostès jutges per puntuar sota criteri personal sense fer cas del reglament i als equips per presentar coreografies plenes de no-res o copiades fins a l’última línia de maquillatge, que també feu servir el reglament per posar al terra després de fregar. Ja n’hi ha prou de jugar així amb la gent. No entenc en quina mena de sistema federatiu estem inscrits però això no és normal i no s’agafa per enlloc. Prou disbarats i prou tripijocs que tots plegats sembleu nens petits. Les normes estan per complir-les i no s’hi val tu sí i jo no. Som els més grans els que ens n’adonem de tot el que feu, però i els més petits que també competeixen sota aquesta màfia? M’hauria de mossegar la llengua però és que això ja és massa.

“Com més creixi la injustícia més grans seran les nostres ganes de lluitar”


No m’agrada la paraula costum. Quan una cosa que t’agrada es converteix en un costum injust és encara pitjor.

Campionat de patinatge artístic de Grups Show. Són infinites les opinions i les valoracions que pot fer un jutge, però quan hi ha unes normes establertes, les impressions possibles es limiten. Què passa quan s’obvia un reglament en la puntuació d’un grup show?

No sé que deuen pensar el jutges, quins motius tenen per actuar d’aquesta manera, il·legal, fent cas omís a les lleis establertes. Em passen pel cap moltes preguntes... Realment s’estimen el patinatge o senzillament, el valoren? Cometent les injustícies que es veuen any rere any crec que els importa ben poc a tots, tant als directius de les federacions com als mateixos jutges. Algú els hauria de fer veure que no tenen a les seves mans els interessos dels clubs ni de les territorials, sinó que estan jugant amb l’esforç diari de centenars de patinadors i patinadores, amb les seves vides i les seves il·lusions, deixant de banda l’elevada despesa econòmica que suposa aquesta dedicació. S’adona senyor jutge que està fent miques hores de feina? Que està esquinçant somnis? Hi ha coses que no entenc. Quins interessos hi ha darrera de les puntuacions? Perquè cada any es repeteixen els mateixos resultats? Perquè els nous equips i els que tenen menys renom no tenen igualtat amb la resta? Perquè no es potencia la varietat d’equips catalans?

És una llàstima que gent sense escrúpols tingui el poder de moure els fils d’aquest esport a nivell català. És una llàstima que no s’estimin el patinatge ni una milionèsima part del que se l’estimen les patinadores i patinadors, com també ho és entrar a pista sabent que després de 5 minuts de coreografia s’acaba la feina de tot un any i que no arribaràs més lluny.

És lamentable veure que al campionat català has passat la mà per la cara als equips que estaven per davant teu a la competició de la teva territorial, però m’encantaria veure’ls-hi l’expressió als jutges que ens van puntuar el passat mes de gener.

És molt dolorós haver de viure aquesta realitat i que això es converteixi en un costum.

4 de febrer del 2012

La mà glaçada

Pors, dubtes. Estancada allà on sempre. Amb direcció al mai vist. Dies buits, plens de res. Costums pessimistes que no porten enlloc, que m’agafen de la mà i no em deixen córrer, ni cridar. Segueixo immòbil davant de la meva història, veient com passa fugaç. Se m’emportarà? S’atura, em parla, promet desitjos i alegries. Promet amors. Desenganys? Trencadisses? M’ensenya un mirall.

-Reconeixes aquest reflex?

Perduda, amb la mirada borrosa, intento descobrir aquest dibuix, una cara molt blanca amb un gest trist, sense ànim per somriure. No em surt la veu per respondre.  

-No et reconeixes?

Que se n’ha fet de mi, de les galtes vermelles i els ulls brillants. De les dents blanques que lluïen en els dies foscos.

Em neix un fil de veu raspera, apagada.


·Què m’està passant?

Amb la mà glaçada m’aixeca la barbeta i jo segueixo assentada al terra sense esma per moure’m.

-T’estàs perdent... I em perdràs a mi si no lluites...

Què està dient... No entenc res. El cap se m’atura.

·Jo no...

Sense força.

·És massa tard?

-No t’amoïnis, encara hi ets a temps.

·Ajuda’m...

Necessito els meus records, els meus detalls, les meves aventures. L’amor. Un protagonista que em segueixi, que no m’abandoni.

-Has d’avançar sola. T’acompanyo en el teu camí, però no puc canviar el curs de les coses. Jo relataré les teves caigudes però mai podré dibuixar-les. No puc prendre partida de res. Sóc aquí per viure-ho, per recordar-te cada dia qui ets, d’on vens, qui has estat, qui ets... Qui vols ser, qui seràs, ho has d’escriure tu sola...


Avançar, sola. Qui sóc... Qui sóc? Seré?

S’esvaeix.

·Vull temps...

-Dins teu, treu-lo i no deixis de viure’l. Aprofita’l a cada instant. Jo seguiré amb tu, seré aquí encara que no em sentis, t’explicaré els teus dies, per fer que la memòria no et falli. Aixeca’t i segueix...

·No...puc.

-Ja t’he fet memòria. La feina que queda és teva.

Em passa la mà pels cabells i m’estremeixo. Noto escalfor a les mans i em puja per l’esquena.

Els llums s’encenen.

Segueixo enmig de l’escenari sense moure’m... Però les cames em responen i amb els dits m’espolso els cabells, me’ls pentino.

Estic dempeus però el focus no em deixa veure res. Estic sola? Sento respiracions a prop, però ningú diu res.

M’han vist caure?

M’han vist aixecar-me.

Agafant força per seguir amb la meva història...