24 de novembre del 2012

Què faria ara...

Escriuria sobre tu, sobre la teva mirada, i parlaria dels teus llavis. Intentaria entendre aquest humor que em descol·loca. Reviuria la olor del teu coll, trencaria les busques del rellotge i faria desaparèixer els oceans i les distàncies per poder tenir-te, ni que fos una vegada. Tastar-te el somriure i els cabells, perdrem en els teus braços i escol·lar-me entre els teus pensaments.








Ni que fos una vegada, i ben lluny d'aquí...

22 de novembre del 2012

Dolç i amarg...

Podria escriure del cinema francès, perquè és el que hauria d'estar fent... De la mateixa manera que les produccions de la Nouvelle Vague van arribar als meus ulls quan les vaig descobrir i les recupero ara després de dos anys, llegeixo poemes que em parlen de tu, de nosaltres. D'una història que només existeix a les ments dels seus protagonistes. 


TE ESPERO
Mario Benedetti


Te espero cuando la noche se haga día,
suspiros de esperanzas ya perdidas.
No creo que vengas,
lo sé, sé que no vendrás.
Sé que la distancia te hiere,
sé que las noches son más frías,
sé que ya no estás.
Creo saber todo de ti.
Sé que el día de pronto se te hace noche:
sé que sueñas con mi amor,
pero no lo dices,
sé que soy un idiota al esperarte,
pues sé que no vendrás.
Te espero cuando miremos al cielo de noche:
tu allá,
yo aquí,
añorando aquellos días
en los que un beso marcó la despedida,
quizás por el resto de nuestras vidas.
Es triste hablar así.
Cuando el día se me hace de noche,
y la luna oculta ese sol tan radiante,
me siento sólo, lo sé;
nunca supe de nada tanto en mi vida,
solo sé que me encuentro muy sólo,
y que no estoy allí.
Mis disculpas por sentir así,
nunca mi intención ha sido ofenderte.
Nunca soñé con quererte,
ni con sentirme así.
Mi aire se acaba como agua en el desierto,
mi vida se acorta pues no te llevo dentro.
Mi esperanza de vivir eres tu,
y no estoy allí.
¿Por qué no estoy allí?,
te preguntarás...
¿Por qué no he tomado ese bus que me llevaría a ti?
Porque el mundo que llevo aquí no me permite estar allí,
porque todas las noches me torturo pensando en ti.
¿Por qué no sólo me olvido de ti?
¿Por qué no vivo sólo así?
¿Por qué no sólo...?


La distància és abisme i ens separa, terrible es fa l'espera i dolça és la trobada... Mentrestant ens queda ser còmplices de les paraules, suaus, tendres... silenciades.

18 de novembre del 2012

Temps d'escapar

Aferrats a una abraçada per sobreviure al vertigen. Al voltant ja és de nit i comença a fer fred. La foscor ha quedat retratada i no pot ser tot més real ni més complex ni més imparable... I mentre atures l’instint, el cap embogeix, les mans el busquen... i hi és, darrera un vitrall fi... molt i molt fi... I vas sentint les mil veus que et ressonen des de fa dies. Sort del fre d’emergència i d’una mínima part de consciència que encara es mantenia a l’ambient, penjant del fanal... I mentre intentem desfer-nos d’espases i parets, les busques desapareixen i el vent es talla... Els batecs es van desfent i em ve al cap la frase que mai vull recordar per poder sentir-la amb la seva veu... 

No trobo el pany, ni la sortida. Ni el valor, ni la decència per seguir per aquest camí. Fins ara no m’havia adonat com els demés em condicionen la vida. És el moment de canviar-ho, però sé que aquesta no és la millor manera de fer-ho...