Crec que era una necessitat personal parlar sobre el debat
d'ahir enfocat a les eleccions bipartidistes que tindran lloc a Espanya el dia
20 de novembre.
Volia dir moltes coses que se'm van anar acudint durant tot
el debat, durant els torns de paraula dels periodistes analistes i també durant
tot el dia d'avui quan ho veia repetit a les notícies o quan en sentia parlar a
la gent, uns amb més coherència/coneixement de causa que altres, però ben cert
és que tothom té dret a dir la seva. I no vull dir que jo tingui ple
coneixement de causa, ni molt menys.
En un to neutral (s'entén que ara no em decanto per cap dels
dos participants) puc dir que va ser un debat amb preguntes i respostes
pactades per ambdues parts implicades i diria que esperades per la gran majoria
dels espectadors. Tan esperades com la manera d'actuar dels dos
"oradors" i ho poso en cometes perquè (i crec que no cal ser un entès
en comunicació per adonar-se) el cap de llista del Partit Popular només va fer
ús de la tinta impresa en un pilot de fulls que tenia sobre la taula i no del
sentit comú que tant reclamava al seu contrincant, o més que això, no feia ús
de l'educació i la llarga preparació per al debat que, se suposa, deu haver
rebut. Però bé, com moltes altres coses, és una suposició, com ho és el
programa del mateix Rajoy i del seu partit, que aprofito per dir, va parlar i
va ser apel·lat en tot moment com si ja estigués clar que serà qui governarà
durant la pròxima legislatura. També podria tenir-se com una suposició. Amb
tot, el senyor Rubalcaba per part del Partit Socialista, va tenir un paper
inquisidor davant d'aquest tarannà. Clarament exasperat afusellava a preguntes
a Rajoy que les esquivava sense miraments. Rubalcaba defensava un PSOE
totalment desfet després de dues legislatures de crisi, que vaig trobar com bé
he dit inquisidor, i en molts moments massa raspós i inclús de difícil
digestió.
Les grans absències: immigració, ensenyament, terrorisme,
política social i política internacional. Les grans incògnites de la nit.
Immigració: que se’ns menja a tots en quan a drets i només fa que augmentar el
pes dels deures. Ensenyament: l’educació no és futur, ni és feina, ni és
solució per la crisi, no és inversió, ni cal sotmetre’s a revisió. Terrorisme:
fa dues setmanes cap organització terrorista va fer cap comunicat. Política
social: no cal prestar atenció a la gestió dels grups que conviuen al
territori, no és necessari millorar la relació entre conjunts. Política
internacional: som i ens veuen com el cul del món, però tampoc cal fer un
rentat de cara.
Vaig viure moments de molta crispació emocional, quan Rajoy
regalava blasfèmies com: “Yo no leo la prensa” o “Hay muchas mujeres de mi
partido que llevan sus casas muy bien”. El candidat popular encara viu en època
de grisos, és una llàstima. I llàstima per nosaltres, pels estudiants de la
universitat pública i sobretot pels que estudiem periodisme, que no serem
llegits per les grans eminències de l’esplendorós panorama polític espanyol i
tampoc se’ns tindrà en compte per això mateix, per ser de la pública. Però per
altra banda cal valorar el reconeixement que afegeix a les dones, que encara
que no ens sentim realitzades amb la nostra feina (en el meu cas de
periodista), sempre tindrem aquesta frase en moments de crisi existencial: no
puc treballar del que m’apassiona, però la casa la sé portar molt bé. Sembla
mentida com gent així pot presentar la candidatura a la presidència al s. XXI i
una proposta transparent (que no es veu) que no deixa res en clar, més que un
auguri del que serà repressió a les llengües que conviuen a l’Estat, a les
cultures i les tradicions i a les llibertats de cada comunitat i sectors de la
ciutadania que no estan dins el marc polític que es va teixir en èpoques on
sobrevolaven àguiles. Amb això no defenso a Rubalcaba, però d’ell no en tinc
tantes queixes o si més no, no em va crispar tant com Rajoy, que es va coronar
al cim dels retrògrads.
Del debat en trec una conclusió molt clara i és la
desconfiança TOTAL que sento per un sistema regit per uns polítics que només
vetllen per les seves pensions vitalícies i per embutxacar-se el màxim de
diners a costa de la gent treballadora. Sóc dona, jove i emprenedora i tinc
ganes d’estudiar i de treballar en el que m’agrada, però des de dalt només
sento que opressió i tancament, un ofec que és impossible d’encaixar en els temps
que corren. Em sento com a les pel·lícules quan es parlava de la llibertat que
es gaudia a França, com quan es parlaven de les minifaldilles i dels moviments
artístics i literaris dels altres països europeus i de la resta del món que
semblava que mai arribarien.
Jo, bastat en la línia del que expresses, penso que el to del debat -i del contingut ideològic que llegim entre línies-, no només per aquestes sentències que ja sorgeixen des d'un insconscient misògin, sinó en general; són formes pròpies -dins la modernitat actual- de les famílies polítiques que fa cent trenta anys s'alternaven en el poder del govern del país veí: els conservadors i els liberal-progressistes. De fet, les reclamacions que en aquell moment ja es començaven a fer des de Catalunya, i fins la guerra civil, són ben equiparables a les d'avui en dia.
ResponEliminaJo no hi crec en aquests debats prefabricats, mil·limetrats, dirigits pràcticament per uns caps de comunicació, un equip d'assessors, etcètera... en el que no només no es tracten els temes que realment estan sobre la taula, sinó que inclús s'eviten. Debats en que saben que una petita relliscada en algun tema, encara que diguéssin el que realment pensen, podria entorpir el devenir de la campanya. Simplement van allà, es retreuen quatre tonteries, i miren de passar de puntetes dels grans temes que tu apuntaves, incloent-hi també el Concert Econòmic que des d'aquí demanarem. Així doncs que per assistir a una obra de teatre, prefereixo pagar per anar a veure una de veritat. En definitiva, ja sabem que si ens volem treure de sobre aquesta gent, només hi ha un camí, i encara que no ho sembli, només depèn de nosaltres.