Amb les sensacions aparcades al soterrani pujo les escales,
agafant-me a la barana. Lentament i fent tentines... arribo al replà i m’assec
al darrer esglaó, sense obrir la llum encara.
-Què estàs buscant?
No sé si puc respondre a això. M’intento convèncer de que no
passarà, que no ho intentaré. Que ara no és el moment, ni el lloc, ni les
formes. M’odio només de pensar-hi... Aquest cap fa i desfà, hi implica el cor
quan no n’està al cas...
Com em puc desfer d’un sentiment que encara no existeix?
És genial la capacitat que tens de fer despertar tantes sensacions només amb un parell de paràgrafs, Èrica.
ResponEliminaGràcies flor! No n'estava gaire convençuda... Això ets tu que em llegeixes amb bons ulls ;)!
EliminaUna recomanació: http://yapagalaluz.blogspot.com/2012/10/la-noche-que-me-comi-tus-dedos.html
MOLT TENDRE... m'ha enamorat!
Deixa-ho córrer, igual apareix sol, igual desapareix sol, no ho sabem. Tu només has de ser tu tot el temps. Almenys així, et sentiràs bé.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari i per recomanar el meu blog, m'has emocionat!
Petons!!
Gràcies a tu i a les teves línies que són encantadores! :)
EliminaGràcies per afegir-nos en les "recomanacions" del teu blog!!! Ens ha fet molta il·lusió!! I gràcies també per seguir-nos!
ResponEliminaHem afegit el teu blog al nostre!! :)
Petonets!