Non-stop

Hi ha mil caràcters, multitud de virtuts i defectes. Alguns que enamoren i altres que et porten a la ignorància, a la indiferència. Cada persona és un món –això que sempre es diu-, un repte, un somni o una història trepidant.

La extraversió és de fàcil riure, inclús a llàgrima viva, et crida, no deixa que els ulls es tanquin ni que la mirada s’esgoti. Darrera d’això, la timidesa aflora poruga, covard, deixant entreveure espurnes de la realitat sincera. Els ulls fugissers mantenen el ritme de les seves paraules boges. Les mans, inquietes i tremoloses, atrapades sota un cap que no para de donar voltes.

Tant debò deixessis fer tastet d’una veu dolça i assossegada; d’una mirada intensa i reposada; d’unes mans afables, tendres amb ganes d’aventures i de polsos.

La bogeria de les ànimes trasbalsa les ments, els comportaments de tots els qui ens envolten. No deixis que el món t’aturi ni et faci accelerar. Deixa que l’olor de la colònia et faci girar quan passi pel teu costat. Redueix la velocitat i abaixa la finestreta, deixa caure el braç i que el sol et faci aclucar els ulls. Intenta volar i gaudir l’aire que ara, de nou, t’arriba. Agafa l’alenada fresca. Torna’t insolent i fes-me patir, dóna’m un motiu per seguir aquí, dibuixant somriures i traçant lletres a la pantalla...

Fugides

Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,

corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,

corro per l'aventura de córrer darrere algú,

corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç

que potser encara guardes en algun racó del cor.

Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,

al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,

i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,

algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar

però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç

que potser encara guardes en algun racó del cor.

Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,

al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar

i veure en els teus ulls si el record segueix allà.

Corro perquè ja arribi el moment de descansar

i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç

que potser encara guardes en algun racó del cor.

Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,

al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

Hi ha cançons que semblen escrites ben bé a propòsit, que dibuixen l'entorn que t'acompanya en un instant concret...

Aquesta cançó fa dies que la sento en engegar-se l'alarma de la televisió, a la mateixa hora, al mateix canal. I avui m'he decidit a buscar-ne la lletra i llegir-me-la cuidadosament, amb els llavis petits i la mirada ennuvolada per un vel trist i apagat. El sospir en llegir l'última línia m'ha donat l'empenta per intentar desfer-me de tot això...