No hi ha llum. No em fa falta obrir els ulls.. tampoc puc veure més enllà d’aquell record, l’únic capaç de començar un viatge que sembla no tenir tornada. I és el mateix de sempre. Tan de bo ho veiessis amb els mateixos ulls que jo.. Si et pogués ensenyar tot el que he viscut, el que he pensat mentre tu no hi eres.. Mentre estimàvem altres persones, mentre rèiem d’altres bromes, mentre vivíem fora l’un de l’altre. Separats. Com aquell t’estimo, quan els teus ulls brillaven com mai abans els havia vist brillar, ni en el millor dels dies, aquell que no em vas respondre amb paraules però tampoc em calia.. En aquell moment vaig saber que sempre t’estimaria, que no oblidaria res del que havíem estat, i res del que hauríem d’haver estat. Els somnis i les promeses. Els gestos, les paraules. Els teus t’estimo, allò més valuós del món, llavors i sempre. La nostra música, la banda sonora de la millor història de totes. Increïble, intensa, infinita. I trenco a plorar.. Ploro quan recordo les teves mans sinceres tocant-me la galta, quan sento els teus llavis al meu front. El moment quiet, immòbil al temps, de quan m’estimaves, de quan jo era la vida per tu, i tu per mi. Quan no hi havia res més, no feia falta. Innocència i veritat, agafades de la mà. El primer amor, el més intens, el que està per sobre de totes les coses. Aquest és el meu millor record, escriu el que sóc i el que mai seré, el que vaig ser al teu costat. Un abans i un després que marquen el camí que seguirà la vida. El caràcter i la manera de fer, de pensar, de veure a les persones i de com et veuran des de fora. Records dins el calaix, en paraules sobre paper que mai has llegit i que dubto que llegeixis mai. Aquest és el meu gran tresor, el meu gran secret. La meva gran veritat, aquella que la majoria desconeix, la que tu ignores.. Sóc aquí.. I si t’estàs amb mi.. i oblidem el món? Et seguiria si tu m’ho demanessis, he cregut des de llavors que algun dia recordaries qui sóc, qui vaig ser per tu.. Continuo amb aquella il·lusió del primer dia de fer-te un món més fàcil només d’estar amb tu al matí al veure’ns tímids, en mirar-te de reüll. Com quan et deia bon dia.. Algun dia estarem ben amunt, i serà fàcil pel sol fet de tenir-nos l’un a l’altre.. Recorda que sempre tindrem el nostre amor, sempre serem tu i jo..
Aquí seguiré, estimant-te, intentant creure que no em fa mal pensar en tu abans d’adormir-me, que no em trenca l’ànima saber que vas deixar d’estimar-me, de fer-me la teva princesa. No deixaré que això s’escapi, perquè jo sense tu no sóc res.. No deixaré que això s’escapi..
Ja és massa tard, massa tard.. però segueixo penjant de la teva corda..
(dissabte, 15/10/11)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada