Mai podré oblidar aquest dia. Un cúmul de sensacions
portades al màxim enmig d’un món de velocitat, lluita i adrenalina.
Sóc enmig d’una enorme avinguda
plena d’edificis d’un disseny més que elegant. Sona música als hospitalities,
la gent va amunt i avall, tots uniformats. Tot ple de color i luxe...
Quan m’he vist envoltada de tot
això he sabut del cert que algun dia seré aquí com a periodista, per portar
aquest món increïble a tothom, a tots els racons, per transmetre totes les
emocions, perquè la gent ho senti al cor i a les venes, per irradiar aquesta
passió pel motor...
Vull ser reportera de F1, vull sentir la olor a pneumàtic
amb el micròfon a la mà.
I m’he quedat immòbil en el
temps i en l’espai, no sento l’aire ni la meva respiració. Sé que encara sóc
aquí perquè estic dempeus, perquè les llàgrimes d’alegria em regalimen per la
cara. Recordo que he de respirar, però els pulmons, el cor, el cap, embogeixen.
La pulsació s’accelera de manera exagerada i un flash em diu que sí, que puc,
que ho faré.
Tornaré.
És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada