Què m’acompanya?

Són dies estranys, ho reconec. Amb la mirada baixa i amb mal humor. Irritabilitat. Sembla que per moments perdi l’espurneta de llum del somriure i dels ulls. El cap entre aquí i allà, enlloc. Massa coses i massa pocs resultats. Són temps de canvi, d’adaptació, de feina, d’estrès. De novetat.

Moltes coses segueixen estan al mateix lloc de sempre, un sempre no gaire llunyà que ja m’he fet meu.

Tinc ganes d’escriure, però ara el que em toca és llegir i tampoc en tinc ganes. De fet, mai m’han agradat les lectures obligatòries i sovint les que començo per iniciativa pròpia acaben agafant pols al prestatge amb la il·lusió i l’esperança de ser represes en un altre moment.

El cap m’atabala i les idees corren esvalotades amunt i avall, i no m’agrada. No sóc d’estar de mal humor, però últimament el meu dia a dia és així. Em cremo de seguida. Estic farta de moltes coses i de mi mateixa i d’aquesta mala hòstia que em persegueix.

Vull seguir igual que sempre, però quin sempre?